Una fuga cap a Turquia

Va ser dur, molt dur, prémer el botó que cancel·laria el viatge a Palestina.

Després de setmanes seguint la premsa internacional, i en contacte amb el centre de desenvolupament del camp de refugiat de New Askar a Nablus, vaig haver de prendre una de les decisions que més m’han dolgut.

Nablús, i en concret, el casal d’estiu pels nens, era el petit projecte solidari d’aquest any.

Esperava el 30 de març amb l’absurda esperança que el món no permetés més morts injustes. Aquell dia començava la Marxa pel dret al retorn del poble palestí. El que ara fa 70 anys va haver de marxar de les seves terres i abandonar les seves vides… 70 anys de repressió, injustícia i morts.

wall2

Mur separació territoris palestins

Viatjar aporta això, coneixements.

Van ser mesos documentant-me, submergint-me a la seva història, fent-me meva, també, la seva causa.

5153620140729075651536

Aquell 30 de març, com era d’esperar, desenes de persones van perdre la vida a Gaza, entre ells, nens.

Mentre el món seguia girant, mentre seguien entrant a la botiga on treballo els clients com si res, el meu pensament i el meu cor eren ben lluny. No era capaç de parlar de res més, no m’importava res més que aquelles persones que amb pals i pedres s’enfrontaven a un exèrcit armat fins a les dents a la línia de Gaza.

Les coses no van fer res més que empitjorar dia rere dia, i amb la inauguració de l’ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, els rumors d’una nova intifada corrien de boca en boca.

HkAu4Mrjf_1256x620__1.jpg

Linea de Gaza.

“Maria, tens una filla, ho recordes?” -Em deien els més propers

“Si, igual que aquella mare i aquell pare…” – Contestava jo…

Però siguem sincers…i amb això no pretenc justificar la fuga…

L’objectiu d’aquest viatge, lluny d’aportar res nou jo a ells era, tot el que jo en podia aprendre. Eren 10 dies on pretenia conèixer la situació de repressió perpetua en la que viuen, explicada de primera mà.

Perquè, conscient que viatjar no és tan sols admirar postes de sol, ni paisatges idíl·lics, aquest any volia anar una mica més enllà, sumant una experiència que no ven cap agencia, ni desitja viure gaire gent, però crec que és, indispensable, almenys per mi.

La situació a Palestina fa molts anys que és inestable, és un país amb una mena de guerra permanent, i una persona amb 2 dits de front, en quant Donald Trump va reconèixer Jerusalem com la capital d’Israel, ja hauria d’haver previst com avançaria la història. Però de res serveix ara lamentar que no ho vaig fer, i part de l’aprenentatge que buscava, també el vaig trobar en aquests errors. Uns errors necessaris.

Un cop aquell botó va ser clicat, ja no hi va haver marxa enrere. Allà vaig deixar-hi moltes coses, entre elles, la meva paraula. Així que, deixant que passessin les setmanes, amb el cap baix, i fins i tot avergonyida, la necessitat de remuntar es va tornar imperativa.

L’abandonament d’aquell viatge estava tenint tal repercussió en mi que fins i tot em negava a escollir un altre destí. Però tampoc ho podia permetre, com no he permès que res em robés la il·lusió des d’aquell 1 de febrer de 2016.

Vaig permetre’m uns dies de dol i a la càrrega!

Òbviament, vaig descartar tots els destins somiats, tals com illes paradisíaques o indrets amb la diversió massa assegurada. D’alguna manera m’havia de castigar, creia.

Istanbul era una de les ciutats que estava al punt de mira des de feia temps. L’antiga Constantinoble havia aconseguit seduir a tothom des de temps immemorables, i en la planificació del viatge a Palestina, tenia previst fer-hi una aturada. M’havia reservat una nit per donar un cop d’ull a la ciutat, conèixer el més representatiu i veure pondre’s el sol a la bora del Bòsfor des de la banda asiàtica de la ciutat.

No vaig dubtar-ho gaire, sent aquesta l’única espurna d’il·lusió que em quedava per aleshores, i ho vaig tenir més o menys clar: Turquia.

Però ja no volia viatjar sola, el desig de fer-ho en solitari havia desaparegut. Així que vaig tornar a fer el que sempre faig, deixar anar aquella frase de “Vine amb mi!” a L’Òscar.

Si hi havia algú que podia esborrar-me el regust amarg, i fer d’aquell un viatge per la posteritat, sense cap dubte era Ell.

L’Òscar no és difícil de convèncer, però aquest any té una agenda més aviat ajustada. El petit Peter Pan, en la dura croada de no fer-se gran, ha comprat tots els abonaments possibles als festivals musicals, i quan dic tots són tots, “Kumballa, a finals de setembre en parlarem a veure quin terapeuta has de visitar, vale? En conec algun de bo… ”

“Tinc uns dies entre el Viva i el Cruïlla -Em va dir.

Perfecte! Amb això n’hi ha prou per començar a maquinar!

dav

Llibreria Altaïr.

Voltar amb l’Òscar pel món és tremendament fàcil. Ell em confirma que puc comprar els vols, i es rendeix a l’encant de deixar-se sorprendre. Viatja sense llegir ni una sola pàgina, sense veure a penes imatges, tan sols amb les 4 recomanacions d’algun amic o familiar que ja hi ha estat abans. És genial, 0 expectatives 100 mil sorpreses, emoció al 100%.

Però aquest any, a diferència de Sri Lanka, jo no en sé gaire d’aquest nou destí.

Després d’un hivern de plans torts i constants canvis, les incomptables hores davant de l’ordinador, amarada d’història, cultura, geografia i religió sobre tots els viatges que tenia al cap, he acabat saturant-me. I m’he sumat a la iniciativa del Kumballà, viatjar aprenent i descobrint a cada pas, algo que mai he fet, i que crec que ha desconcertat una mica a l’Òscar que, sempre viatja refiat perquè jo porto la lliçó apresa de casa. Pot ser divertit!

IMG_20180614_023116_549

Tradicions pre-viatge.

Però, tot i viatjar a l’aventura, hi ha quatre coses que hem de plantejar-nos. Quatre coses molt bàsiques. Tranquils! Les classes d’història no començaran fins als següents fascicles!

Com hi arribarem?

De genolls, toca fer penitencia! No, és broma.

En avió!

Amb un mes i mig de marge, els preus es van disparar. I, si el vol fins a Israel amb Turkish m’havia costat 300 euros al gener, la mateixa companyia ens pretenia cobrar una mica més fins a Istanbul.

L’opció de baix cost va ser Pegasus. Una mica menys de 200€, amb la possibilitat de facturar maleta i un entrepà a bord! Caurà l’avió? No les tinc totes…

Això no és Unió Europea, ens cal visat?

Si, cal visat, però és senzill. Només cal entrar aquí, omplir les caselles amb les dades personals i pagar els 20 dòlars corresponents. Llest!

Amb quina moneda jugarem aquest cop?

Doncs amb lires turques. Ara mateix el canvi el tenim així: 1€ – 5.36 TRY i això ens beneficia, sent un destí on ens resultaran bastant més els calés. Podem fer el canvi de moneda als bancs del mateix aeroport o a una de les tantes cases de canvi que trobarem a les ciutats. Turquia, diríem que està europeïtzada del tot, pel que, pagar amb targeta és possible a la majoria d’establiments de les zones turístiques.

Com ens mourem?

Aquí ens vam encallar una mica. Per decidir-ho, havíem de traçar una ruta, i precisament això, era el que volíem evitar.

Turquia no és petita i recorre-la en cotxe partint i tornant d’Istanbul no és viable en els 12 dies que tenim, així que sabent almenys que, Pamukkale i la Capadòcia són punts obligats, vam començar a traçar opcions que ens permetessin agafar un cotxe en un punt i deixar-lo en un altre, per no perdre temps. La resta de trasllats, d’Istanbul a Pamukkale, i d’Antalya a la Capadòcia i de la Capadòcia a Istanbul, tractarem de fer-los en avió.

El resultat? Llogarem un cotxe a l’aeroport de Denizli (Pamukkale), i el deixarem a l’aeroport d’Antalya, a la costa sud.

Després de molt comparar, l’hem contractat amb Budget per un preu més que just; una setmana, amb assegurança a tot risc, i el càrrec per entregar-lo en una oficina diferent, tan sols 260€, no està mal, no?

Com que vam reservar el cotxe amb antelació, també vam agafar els vols cap Pamukkale. I aquí us explico una coseta: Istanbul té dos aeroports, Ataturk i Sabiha. El primer, el principal, es troba a uns 40 minuts als afores de la ciutat, a la zona europea, i està ben comunicat amb tramvia i metro. El segon, el més utilitzat per les companyies de baix cost, és a la part asiàtica, i la millor combinació per arribar-hi (si vens o vas al centre), és per carretera. Tenint en compte el dens trànsit, aquesta opció pot suposar una hora i mitja tranquil·lament, pel que nosaltres vam decantar-nos per un vol amb Turkish des de Ataturk (40€).

I els allotjaments?

Com en tots el viatges la idea és buscar-ho sobre la marxa, depenent d’on caiguem aquella nit. D’aquesta manera res ens obliga a seguir un pla, i almenys a nosaltres, ens agrada més i ens funciona. Solem utilitzar l’aplicació de Booking, però, un ocellet ens ha dit que per algun motiu, temporalment, la web no funciona a Turquia.

Horror! Però que hi farem? Sempre ens quedarà el mètode tradicional de preguntar als “lugarenyos“, o tirar d’Expedia, que tampoc és mala opció.

No ens preocupa massa, per no dir gens aquesta qüestió, Turquia és un país molt preparat pel turisme, sempre té opcions i, encara que quedi malament dir-ho, solem tenir una sort tremenda.

I poca cosa més… Aquí una servidora va a, acabar d’enllestir quatre coses, perquè en una estona he de ser a Sabadell per batejar a la meva nebodeta, i encara que la religió i jo tenim algunes diferències, m’esperen per fer-me padrina! Però sabeu que? En quant acabi de renunciar a Satanàs (és imprescindible renunciar-hi si vols ser padrí), em carregaré la motxilla a l’esquena, diré adéu a tothom i marxaré a buscar al Kumballà!

Turquia ens espera!

 

 

Som-hi? Som-hi!

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s