Sri Lanka: Les Terres Altes, un passeig pels núvols (1a, part)

Des de casa, des de la comoditat del sofà, imaginava aquelles muntanyes llunyanes anomenades les Terres Altes, humides i frondoses, i n’intentava esbrinar el seu perfum. Quin és l’aroma de la boira que cobreix els cims? Que es sent en caminar per la jungla? Recularà el temps camí a Ella, sobre el ferrocarril que van construir els anglesos durant la colonització? Aquesta comarca de Sri Lanka em tenia intrigada, alhora que desconcertada, al saber que tindríem que vestir jaqueta, degut a les perennes baixes temperatures.

La llàgrima de l’Índia evoca diversitat i contrastos. Avui deixem enrere la primera etapa del viatge, la cultural. Els primers nou dies que han avançat entre historia, llegendes i tradicions, per endinsar-nos ara, a la part més verda i rural, buscant les muntanyes que han aconseguit produir un dels tes més reconeguts a nivell mundial.


Al despertar, el so de la pluja confirma el pronòstic. Kandy no ha donat treva. La opció de voltar pels carrers  i esmorzar no està contemplada i, optem per el Empire Cafè, el moníssim restaurant que és a la planta baixa.

image (1)

image

bty

Cada cop que tanco la motxilla, i dic adéu a un poble o ciutat, m’envaeix un sentiment curiós, la mescla de l’emoció per descobrir un nou indret i la tristesa de deixar enrere llocs que difícilment tornaré a trepitjar, alhora que m’adono que no puc aturar el rellotge que compte enrere els minuts, les hores i els dies que faran que aquesta aventura finalitzi… aleshores, que vull? Anar endavant? Tornar enrere? Aturar el temps…? Posats a demanar, voldria que aquesta màgia no fos efímera, que tot fos tant senzill com per avançar i aturar-nos quan el cor ens ho manés. T’Imagines?

Drets, sota els arcs del porxo de l’hotel, ens mirem el mapa de l’illa que hi ha penjat rere les columnes. El haver passat una nit més aquí, ens obliga a canviar uns plans que, s’ha d’admetre, tampoc eren gaire realistes. Lliscant el dit sobre el paper, descartem amb gest de resignació el trekking del Adam’s Peak, i uns quants salts d’aigua que són repartits al llarg i ample de les terres boiroses.

Per primera vegada, estem plantejant la ruta tres dies vista!

Amb una idea mental  inicial, encenem els motors d’una nova jornada. Vens?

Sin título.jpg

La primera etapa, ens ha de dur fins a Nuwara Eliya situada a 1870 metres sobre el nivell del mar.

Aquesta petita i pintoresca població, no va ser anomenada en si fins al 1846, quan el descobridor del llac Albert, a Uganda, Samuel Baker, la va fundar. Lloc de passatemps pels colonitzadors britànics qui buscaven un refugi entre muntanyes on poder practicar la caça, el criquet, el golf i el polo. Alçada des de els seus inicis a gust dels anglesos, el poblat també va ser anomenat la Petita Anglaterra.

Sabeu que abans de l’arribada dels britànics a l’illa no s’hi cultivava el te? Era el cacau el que en cobria les muntanyes.

c9572e60d2aa966c61a6e2be57c90ad6--sri-lanka-pod.jpg

Plantació cacau.

Però a ser sincers, no és el poblat en si el que anem a cercar, sinó el trajecte. El contrast paisatgístic que es desplega en començar a enfilar-nos a les muntanyes corba rere corba.

IMG_8544.jpg

El camí s’obre posant a prova les habilitats al volant a partir de Udapalatha, on el desnivell i la circulació a ambdós sentits ens força a jugar amb les dures marxes del manillar. Un trajecte que ens obliga a conduir encara més a poc a poc del habitual. Asfalt moll, poca visibilitat, i siguem sincers…el cansament comença a passar factura.

Carreguem a l’esquena més de 800km conduint per l’esquerra, a la ridícula velocitat de 45km/h, per carreteres on regna l’insòlit caos de no atropellar gossos, ni vaques, ni elefants, ni cap esser viu sense seny, alhora que procurem que els suïcides autobusos no ens passin pel damunt, mentre esquivem bicicletes. Que ningú rigui, es esgotador! Tant mentalment com físicament, sinó que provi algú d’un metre vuitanta a passar 4 hores assegut al seien davanter, amb els genolls clavant-se al quadre de comandament.

ruta.jpg

Ruta fins a dia d’avui.

Som en un moment on ens preguntem si aquesta ha sigut la millor opció, o en canvi, hagués sigut més pràctic llogar un cotxe. Però com moltes coses, caldrà acabar el viatge per fer-ne una valoració. Ara mateix no som prou objectius. Ara mateix  encara veiem per endavant hores de carretera fins arribar a les Ramboda Falls, la primera aturada prevista..

La boira que es passeja sigil·losament entre els turons és tant densa que la podríem tallar amb ganivet. Inundant tot el paisatge, la flora s’exhibeix  mostrant cada un dels matisos possibles del verd, trencant-se de tant en tant per un llampant i desproporcionat cartell publicitari d’alguna coneguda marca de te.

IMG_8538.jpg

Baix, on el sol banyava cada centímetre de terra, els habitants dels pobles venien a peus d’asfalt fruita tropical, en canvi aquí, obligats a abrigar-se, sembla que ja no venen tant de gust els cocos, i els tenders apilen pastanagues, i tot tipus de verdures esquitxades per la pluja, sobre caixes o a terra mateix, donant a l’escena el toc de color que trenca el gris del cel.

IMG_8541

IMG_8542

Realment, és impressionant com els arbustos d’aquestes apreciades fulles de te modelen el paisatge, com les mans d’aquestes dones a les que avancem, donen forma a les muntanyes.

IMG_8543.jpg

A pesar del clima advers, seguim trobant una gent que ens somriu al passar, ja vagin carregats amb sacs, amb feixos desproporcionats de branques damunt el cap, o dalt d’un tractor. L’expressió dels seus rostres segueix sent delicada i transparent.

Sense planejar-ho, ens aturem per estirar una mica les cames, a un viver de freses. On fins i tot hi ha ubicat un ínfim local on elaboren postres i batuts d’aquesta fruita.

bty

bty

Allà, destacant amb el seu aspecte burgès, hi passeja una família de Dubai que no dubta en arrencar-nos conversa. El menor dels fills és estudiant d’espanyol, i avui ha après el significat dels seus “17 anos” i ha preferit tenir “17 años”. Una bona elecció, sense cap dubte.

Probablement, quan el roig de les freses esclati i el sol il·lumini l’aigua que rau del minso sallent, l’escena serà preciosa, mentrestant, continuarem la marxa muntanya amunt.

IMG_20170829_144822.jpg

Uns quilòmetres més enllà, els pins, les palmeres i els alts eucaliptus, es dispersen a qual teló, deixant pas a un horitzó de muntanyes aspergides amb salts d’aigua ben visibles des de la llunyania. “ Ara si Kumballa, les terres altes!

No cal mirar el GPS per adonar-nos que som davant les Ramboda Falls, la 11ª cascada més alta de l’illa. Els turistes asiàtics amb càmeres entre les mans, són qui confirmen que hem arribat al primer punt del dia.

bdr

bdr

Com dos nens petits, som  envaïts per l’emoció que provoca tal espectacle de la natura. El brogit de l’aigua que raja muntanya a vall amb força aconsegueix traspassar les capes de la pell, hipnotitzant-nos per uns instants.

El quadre des de aquí, no és més que el preludi del que ve després, i d’això en som conscients en quant recobrem el sentit comú i deixem de fer-nos “selfies” absurds que ni de broma capten l’escènica y magnitud del lloc.

dav

Fetes les presentacions, del que es tracta és de pujar tant a munt com puguem per tenir-ne la millor panoràmica.

Amunt? I la exòtica foto en biquini, sota el salt d’aigua, amb els cabells regalimant, fingint que ets sola en mig de la jungla d’un país Asiàtic?

Deu ser l’edat, però…no em sedueix gens treure’m la roba ara mateix (devem ser a uns 10 graus), per mullar-me amb una aigua gèlida, mentre grups de turistes es fan fotos al “xiringo” muntat sota aquesta. Hi ha línies que és millor no creuar.

Així que, sense més dilatacions, sota la pluja, enfilem pas rere pas, els esglaons de pedra que han construït entre la salvatge natura, creant senders i mantenint en harmonia l’indret. Previ pas per caixa, òbviament, i es que aquí també s’han encarregat que , encara que sigui sota 4 taulons, hi hagi un funcionari. (0.50€)

ruta2

ruta

Si dic que l’ascens dura una hora us mentiria, si en digues mitja també. Nosaltres som dels que ens ho prenem amb calma, aturant-nos davant de qualsevol cosa deixant que voli el temps. Com ara, veient com unes amb altres, s’ajunten les gotes que cauen sobre les fulles, o passant lentament sota un enredo de bambú. Perquè d’això es tracta no? De crear un record per l’olor de la selva molla, d’identificar les plantes que ens havien dit que son d’interior, i fins i tot per no oblidar alguna conversa a la que li canviaries el final… anar a poc a poc et dona la possibilitat de viure-ho tot més intensament, almenys a mi.

 

IMG_20170829_124539.jpg

IMG_20170829_143756.jpg

Creuant-nos amb a penes tres o quatre persones, arribem al final del sender, on quatre columnes engroguides pel pas del temps subjecten un sostre de ciment construït, jo crec, únicament, i sense cap gràcia, per cobrir-se de l’habitual pluja. Però sabeu que? En lo últim en el que penses en arribar allà d’alt és en l’estètica del mirador. Davant nostre hi tenim una imatge per la que em costa trobar les paraules. És la primera vegada en la meva vida que tinc davant quelcom d’aquesta grandesa. Em quedaria curta amb qualsevol adjectiu que descrivís el so, l’aigua  que ressona i s’amplifica per l’exuberant vall. Com s’ho fa aquesta Senyora Natura, per crear tals escenaris?

Tot això i més em dic asseguda sobre la freda pedra, amb les cames penjant. Sabeu aquells moments en que un agafa aire i el reté per uns instants dins, tractant de sentir encara algo més? M’ho puc endur a casa? No, no pots, ets condemnada a no deixar de rodar mai més, cercant aquestes sensacions arreu del món.

IMG_8519

IMG_8529

IMG_8533

No som sols, un petita colla d’amics seuen al nostre costat, bocabadats de la mateixa manera.

Amb ells juguem, després dels minuts de trànsit mental, a tirar-nos quatre fotografies que immortalitzaran al menjador de casa meva, aquest descobriment.

Toca desfer el camí, no gaire més àgils, la veritat. A part he de confessar-vos un secret, crec que tinc un lleuger problema de coordinació amb els peus al baixar escales, i com que em conec, m’hi he de mirar una mica més, no sigui que la cosa acabi en desastre i rodoli esglaons avall. Tot controlat.

Seguint la línia dels poblats, quatre botigues de queviures i algun taller mecànic formen el nucli urbà de les immediacions, on anem buscant alguna cosa per menjar. Avui tastem les boles de sèsam i les barretes de cereals ensucrats, asseguts a les taules de plàstic que hi ha muntades dins de l’atapeït local. Al costat, separat per un fi vidre, un home cuina hoppers i, a menys d’un metre el mecànic ple de greix repara una moto. Per molt que aquesta sigui una de les escenes més quotidianes, no deixem de riure i sorprendre’ns i cada cop ho entomem amb un humor més àcid.

Som-hi, seguim?

Si el GPS ens diu que som a 58 minuts del nostre destí vol dir que tranquil·lament ens queden un parell d’hores si tot va bé. Trobo a faltar la musica que amenitza els trajéctes als altaveus, és algo que haurien de pensar seriosament els fabricants de tuk tuks.

Sabeu també que és ben diferent aquí a dalt? Aquí els gossos tenen el pelatge llarg. Òbviament no és casualitat. Allò que diuen que les especies s’adapten al clima és ben cert. Tots tenen la mateixa cara del primer Rufus que ens vam creuar a Negombo, però amb uns centímetres més de pel i aparentment algo més de salut.

Dins les dues hores, no hi són comptades les aturades, però és que son inevitables… “Vale Oscar, et prometo que no ens aturem més…” “ Apa tira que no arribarem mai”. Però és que a mida que ens alcem tot es torna més intents.

Com es d’esperar, ha arribat l’hora de dinar i encara som en ruta. El fred i la boira ens donen l’empenta que ens cal per aturar-nos. Això és un altre món! La gent porta gorres polars, i la temperatura ha seguit baixant a la par que ha augmentat la humitat.

ruta copia

El local on em anat a parar te capacitat per unes 100 persones, però avui, és completament vuit. Menteixo. Compartim saló amb un parell de pardals que dansen sense música per l’alçada del menjador. És fred i sense personalitat. La família que el regenta hi és al complert, i el petit es distreu davant el televisor. A un racó, en filera, tipus bufet, les olles guarden calent el dinar. Afortunadament per nosaltres, els ingredients són separats, i aquest cop tenim l’opció de no morir incendiats pel picant. Però…o no tenim dos dits de front, o ens va el mambo.

ruta

Jo li he posat una miqueta de salsa.

-Això que és?

-Crec que és pollastre…

-Pica?

-No ho se…

Com no ha de picar! Si aquí tot t’arrenca les papil·les! En fi…sense remei. Però encara ho podem fer més divertit, encara podem fer servir les mans com ells i així ens llepem els dits. Per postres, no hi ha Coca-Cola, és Pepsi!

Vinga Óscar tanca les finestres, posem la calefacció i marxem! Ahh no, que aquest trasto és tant original i autèntic que no en té… Ironia a part, fa un fred que pela, i les estadístiques diuen que no tindrem aigua calenta a l’allotjament.

Arribem al Hill View Bungalow encara amb llum, la casa particular que avui em reservat des de Booking, a les afores de Nuwara Eliya, i una dona de mitjana edat, baixeta, rodoneta i riallera ens guia per la propietat, ensenyant-nos les habitacions, el jardí i el menjador on serveix els esmorzars. Des de el balcó que encercla els apartaments tenim unes vistes privilegiades de la petita ciutat i les muntanyes. El llit, cobert amb mantes ens confirma que la temperatura es la habitual, i el “mono mando” de la dutxa és el millor regal que podíem rebre avui. Aigua calenta!

hill-view-bungalow.jpg

Després de deixar les motxilles, de nou arrenquem el tuk tuk, i ens acostem a conèixer la ciutat. Un camí estret, en baixada, ens porta fins l’avinguda principal, ara ja gairebé fosca. Una foscor que torna deserts els carrers, tant sols animats per la música d’una botiga de… “que és això’” “Videojocs?”. Les botigues de roba polar prenen tot el protagonisme, per allò dels turistes despistats que no han posat un jersei a la maleta. Lluny de trobar algo més emocionant a fer, entrem a un gran supermercat a inspeccionar. Caminem els passadissos, atents i curiosos. “En serio mengen això?” Grans prestatges de peix i marisc deshidratat, empaquetat com ho estaria la pasta a casa nostre. Però si sembla menjar de tortuga. Com ho cuinen?

Segurament quan demà al matí la llum inundi els carrers trobarem vida a Nuwara, ara mateix tot és tant desolat que, no convida a seguir avançant, ja que ni l’enlluernat públic ens acompanya.

IMG_8551.jpg

Així que, després d’un plat calent d’algo que li diuen sopa (i no és mes que aigua amb vegetals i dos bolets flotant) i un plat d’arròs fregit, a un restaurant qualsevol, ens escolem sota la gruixuda manta amb els pues calents.

I mentre tanco els ulls, imagino aquell tren, el que transportava el te fins a Negombo el segle passat, el que encara xiula, el que ha fet del trajecte entre les Terres Altes un dels viatges més bonics del món. Serà tant màgic com la gent en parla? Demà ho descobrirem….

Bona nit Sri Lanka, demà més i millor, vale?!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s