Sri Lanka: Sigiryia!

Sigiriya senyors! Quines ganes li tenia! El símbol indiscutible de l’illa.

Durant l’hivern, quan planejava el viatge, quan el somiava, imaginava el moment en què m’asseuria davant d’aquesta gran roca amb peus de lleó.

És possible que, un cos inert exerceixi tal poder d’atracció fins i tot a 8.500 km de distància? Sigiriya ho ha fet.

Serà la música que ara sona al meu reproductor, o serà que realment aquell matí va causar estrets en mi, que no puc evitar recordar-ho d’una manera menys romàntica… I potser d’això es tracta, viure-ho intensament i recordar-ho fascinat.

Vens amb nosaltres?

IMG_8425


Avui ha sigut la segona i última nit a la cabana de l’arbre. Avui hem d’arribar a Kandy.

Estem tan a gust que ens quedaríem uns dies més… Però…el show ha de continuar… I de ben segur que l’illa ens sorprendrà amb llocs increïbles dels quals no voldrem marxar. Així que, no en parlem més i posem-nos en marxa!

El planning del matí és, ni més ni menys que la senyora roca de Sigiriya o Roca del Lleó que tenim aquí al davant. Les restes de magma d’un volcà extingit i fortament erosionat, amb 370 metres d’altitud, on es troben les ruïnes arqueològiques del regant del rei Kasyapa allà cap al s. IV. Igualment declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO, com la resta del cercle cultural de l’illa, el 1982.

Gràcies a què aquest malèfic rei qui va assassinar al seu pare (l’aleshores rei) i va usurpar-li el tron al seu germà, avui Sigiriya rep milers de turistes cada any que volen veure els vestigis d’un palau construït a tocar de cel.

Poc ens podem imaginar el que allí va passar, i és que la llegenda diu que Kasyapa volia el tron, si o si, encara que hagués de matar al seu germà al qui li corresponia el tron en el moment en què va assassinar al seu pare, però clar, matar al seu pare i deixar que el germà regnés no tenia cap sentit, oi? Per tant Mogallana va haver de fugir a l’Índia si volia seguir amb vida. Per por que retornés i reclamés el seu lloc, Kasyapa va fer construir el palau dalt de tot de la roca de Sigiriya. Així i tot no va poder evitar que Mogallana crees un gran exercit a l’exili i regressés per passar comptes. Amb tota la mala sort que el seu propi exèrcit el va trair, abandonant-lo en la batalla. En veure’s sense cap possibilitat de sortir victoriós Kasyapa va preferir prendre’s la vida deixant-se caure sobre la seva pròpia espasa.

Abans m’encisaven aquestes històries de famílies, traïcions i poder. Ho trobava algo de pel·lícula, vamos. Ara, en posar les notícies i veure com van caient els implicats al cas Gürtel o com tenim el país en general, em pregunto si algun dia, el que estem vivint també li diran llegenda, i si amb els segles algú escriurà en un blog les tragicomèdies d’una civilització poc civilitzada… Tu que creus?

En fi…a lo que vamos.

Sols teníem un dubte que, ara mateix ja és resolt: “Tan sols tenim un matí. Si pugem a la Sigiriya, un cop d’alt no en tindrem cap perspectiva d’ella. Si, veurem les restes del regnat, però que preferim?”. Anem a ser sincers, hi ha la possibilitat de pujar la roca de Sigiriya, accedir-hi tot passejant pels seus jardins, veure els peus del lleó tallats en granit i les pintures rupestres, i fer-se una idea de la fortalesa de Kasyapa un cop haver pujat per l’escala metàl·lica junt amb tot el centenar de persones, a 35 graus i un 90 per cent d’humitat, pel mòdic (lo de mòdic és ironia) preu de 25 dòlars. O, pujar la muntanya veïna de Pidurangala, menys concorreguda, amb una pujada entre natura, ombra i roca, per un cop d’alt gaudir de la panoràmica de Sigiriya envoltada de selva, per un preu de 3 dòlars.

Doncs escollim la segona opció, ens ve de gust algo menys massificat i una perspectiva menys turística d’aquest enclavament representatiu de l’illa. I no ens enganyem, el preu ens sembla un abús.

Doncs, no ho dubtem gaire més i carreguem de nou la motxilla a l’esquena. Arribar-hi no té gaire secret. Aquest cop el GPS es comporta com un campió i abans d’arrencar el tuk tuk ja ens indica el camí. Poc més 9 km! Oleeee! Quines ganes en teníem d’un trajecte curtet!

Sin títul545646o

trajecte fins a Pidurangala

No tan sols és senzill arribar-hi per les ordres de GPS, sinó també per l’afluència de gent que hi ha als voltants, i les indicacions que apareixen arreu. A part, la imponent roca és gairebé visible des de qualsevol punt, o sigui que, no la perds de vista en cap moment i ella a tu, si s’ho proposa, tampoc.

Indiscutiblement es tracta d’una visita obligada.

Travessem el poblet de Sigiriya, que més que un poble és una carretera recta plena de restaurants i botigues pensades pel turisme.

Conduint a poc a poc entre el dens trànsit veiem el primer elefant sotmès amb grillons als peus, portant a lloms una rossa vestida amb colors llampants. De veritat és tan necessari? A vegades em plantejo que li troben a aquest tipus d’experiències, i arribo a dues conclusions:

Una, l’ésser humà necessita per naturalesa dominar, calçar-se la medalla d’or al pòdium del regne animal. No és que un cop d’alt, la rossa s’enssanyi a cops de fuet amb ell, no, l’acaricia amb delicadesa i somriu tendrament. No desitjaria mai que aquell animal patís (mentre ella l’acaricii, no patirà, “hay que ver” quin narcisisme més gran). Com aquells pares que tot i veure que els seus fills no són feliços insisteixen a portar el timó de la seva vida, autoritàriament i sense consens. Totes dues relacions es comprometen a què a cap dels dos els hi falti l’aliment, ni una llar, fins i tot disposen d’assistència mèdica, però sense cap tipus de llibertat per fotre un cop de puny/pota i dir prou. La rossa interessant mou el maluc de banda a banda, convençuda que amb la seva aportació econòmica ajudarà que aquest elefant tingui una vida més digna. Digna per continuar sent sotmès, ella no vol que sigui feliç, vol que estigui viu i sense ferides a la pell, així tal qual.

IMG_8408

Turista d’alt d’elefant.

I després hi ha aquell altre grup de gent que s’excusa dient que “allà és normal, és el seu mitjà de transport”. Ja siguin elefants a l’Àsia, camells als països àrabs… Etc. Si senyors, encara hi ha gent que es nega a veure que allò va acabar fa molts anys, que els vehicles de motor van conquerir el món sencer. I dic “es nega”, perquè saben perfectament que estan equivocats. Que aquella sensació que senten d’Indiana Jones, com si es transportessin en el temps és falsa, però la busquen i la busquen. La busquen un cop tanquen la porta del cotxe climatitzat que els ha portat fins a peus de muntanya/desert eh, és il·lògic o no?

Me la miro i penso, deu ser divertit? Potser si, o almenys diferent. Veure els carrers des de 2 o 3 metres més a munt, mentre la teva integritat física és a les mans d’un altre, si no és divertit, almenys és diferent. Pot ser que t’agradi, però que voleu que us digui, si aquesta experiència, ha de portar a la cadena perpetua a un animal, no val la pena, si vols emoció, segur que la pots trobar d’una altra manera, segur!

I la foto als temples? La foto és més de el mateix. Pot semblar que aquells 10 segons que trigues a fer “clic” no tinguin cap repercussió, però no…no ens enganyem, els teus 10 segons seguits dels centenars de persones que t’han passat davant i dels que vindran darrere, sumen una xifra anual brutal d’hores d’explotació. Mentre la teva fotografia vagi acompanyada d’una donació o tingui un preu, a no ser que l’hagis fet a un centre reconegut, on t’has assegurat prèviament d’on van a parar els calés, estaràs alimentant un negoci on l’últim en què pensen és el benestar dels animals.

Una gran informació que va arribar a mi al començar a planejar aquest viatge va ser la web de Faada. Aquí hi podeu trobar molta informació sobre aquests temes, inclús els centres que respecten íntegrament el benestar dels animals arreu del món.

Sin título.jpg564654

Faada, la fundació per l’assessorament i acció en defensa dels animals, la coneixia en l’àmbit domèstic, i concretament per les campanyes de castració anuals amb la que alguna vegada hi vaig comptar per esterilitzar algun dels meus companys peluts. Però va ser gràcies a un amic que vaig anar a parar a la web de Turismo Responsable i on vaig trobar la informació necessària per assegurar-me de no contribuir en cap negoci que especulés amb animals, encara que aparentment volgués vendre la història de “santuari”.

Que aquella pobre gent només tenen elefants com a mitja de subsistència per portar alguns dòlars a casa a la nit gràcies als teus passejos? Lamentablement ara sí. Però és obvi que si un dia el negoci no funciona, en buscaran un altre, aquí l’instint de supervivència de les persones, i més amb el creixent nombre de turistes que cada any escullen Sri Lanka com a destí vacacional. Us puc assegurar que aquesta illa té masses atractius com per centrar els teus desitjos en un passeig en elefant per camps d’arròs, o en prendre una tassa de te mentre els veus banyar-se a Pinnawala.

En fi, no pretenc fer sentir malament a ningú, bé, potser una mica si, però tot just per ajudar a prendre consciència que no cal abusar de cap animal. I us ho dic jo, després d’haver fet les mil idioteses abans no em vaig adonar del que estava fent. Ho reconec, jo també vaig nedar amb dofins a Mèxic fa gairebé 15 anys. Ara ja no em fa vergonya dir-ho, perquè siguem sincers, pocs són els que neixen amb l’empatia suficient per a no voler tenir un “oso perezoso” a casa. Sovint, la suma de les experiències fan canviar el pensament, i d’això es tracta, de ser cada dia una mica més millor. Així que no et sentis culpable si tu has anat a Sri Lanka, o Tailàndia i has muntat en elefant, o has pagat per fer-te una foto amb ells, ets a temps de canviar-ho, mai és tard!

mmmm… Per on anàvem? Ah sí! Camí a Pidurangala!

Doncs això, no ens costa gaire arribar al trencant que ens endinsa cap a la jungla. Un camí de terra roja, ample amb alguns nens distrets en bicicleta.

Aquests són els trams que més m’agraden, jo aquí em sento indiana Jones, esperant que de cop i volta algun animaló assalti el tuk tuk.

Arribem a un punt on el camí es bifurca i, tot indicar-nos l’opció correcte el GPS, ens aturem sota una torre avistament al costat d’un riu (aquest nom me l’acabo d’inventar jajajaj). És curiós, unes escales amunt fetes amb troncs, i d’alt, una plataforma amb sostre del mateix material, tipus caseta de gos sense parets. Prop hi ronda un home, vestit amb teles que el temps ha anat cremant, qui molt amablement, ens explica que ell treballa allà. És el vigilant, i de nit, des de d’alt de la seva “torre” veu passar els elefants. Amb el somriure característic dels illencs, s’ofereix a dur-nos fins a unes ruïnes amagades entre la vegetació. Tenim alguna cosa en comú, la curiositat. Ell vol saber de nosaltres i nosaltres d’ell. I així passem una agradable estona intentant que l’idioma no sigui un obstacle per aprendre.

IMG_8412

vistes des de el camí.

IMG_8413

De nou al tuk tuk, el camí ens porta fins a un grapat de gent i vehicles, i fent-nos senyes amb les mans ens indiquen que encarem al Tukito cap a uns llistons de fusta per creuar un rierol, si volem aparcar. La cosa té huasa, perquè aquest trasto té tres rodes i, sincerament les maniobres no són el meu fort. Però…”voilààà”! ni tan mal!

A pocs metres, està l’oficina de venta de tiquets, on paguem les 500 rupies ( 2.60€) i on em deixen un mocador per cobrir les cames, ja que l’itinerari fins al cim travessa el temple budista de Pidurangala Viharaya. I em recalquen que almenys 1 km he d’anar coberta de genolls.

Aquest temple ancorat a la roca, queda a peus de les escales que ascendeixen la muntanya. Molt senzill, amb una única imatge de Buda reclinat i algunes pintures en estat decadent, així i tot el fet que no hi hagi ningú li dóna un encant especial i et pot ajudar a reviure els temps remots en què els monjos budistes van escollir aquestes terres com a lloc de res, fosos amb la serenor de la jungla.

IMG_8415

Façana temple

IMG_8417

Interior temple.

IMG_8418

Deus Hindús. Interior temple.

IMG_8419

Buda reclinat. Interior temple.

Pidurangala està situada a 1 km de Sigiriya. I igual que la seva veïna, són les restes erosionades d’alguna activitat volcànica. La llegenda diu que quan Kassyapa va voler construir la seva fortalesa dalt de Sigiriya va haver de negociar amb la tribu Bhikkus, qui habitaven la zona aleshores, oferint-los Pidurangala, renovant els temples existents i fent d’aquell lloc un indret prominent.

Deixant enrere el petit temple, comencem a pujar esglaons amunt. Li direm esglaons per dir-li d’alguna manera, vale? Perquè cada un pot mesurar tranquil·lament 35-40 cm d’alçada, fent que resulti un xic complicat doblegar els genolls amb una tela que els amaga. Ens espera un bon passeig, pel que diuen, unes dues hores a un ritme tranquil. I si, val més que ens ho prenguem amb calma perquè avui la calor estreny, tot i caminar a l’ombra.

IMG_20170827_105913.jpg

Camí al cim

He llegit comentaris de tot tipus sobre aquest “trekking“, que no és apte per gent sedentària, que has de tenir un mínim de fons físic, que si, que ho pot fer fins i tot la canalla… I la veritat, dita per algú que només fa esport de primavera a tardor, si t’ho prens amb calma, sense pressa, pot pujar qualsevol, almenys fins a la petita cova que es troba gairebé al capdamunt, on trobem de nou una escultura de maons de Buda de 12 metres, en un estat pèssim gràcies als caçadors de tresors que la van saquejar a la dècada del 1960.

bty

Estatua de buda de maons.

IMG_8424

Estatua de Buda restaurada.

En aquest punt ens creuem amb una parella catalana que porta a l’esquena als seus dos nens bessons, i el que passa quan escoltes el teu idioma a 8.000 km de casa…que t’atures. Ells no poden pujar amb la canalla al capdamunt de la roca. Es tracta de grimpar i escalar literalment.

Des d’aquí tens una panoràmica molt maca de Sigiriya, on fins i tot pots veure a la llunyania el grapat de formiguetes que s’apilen a l’escala metàl·lica que puja fins al regne del rei malèfic. Així i tot la gràcia de l’excursió d’avui és asseure’s a embadalir-nos amb les vistes des del pla,  dalt de tot del massís.

L’última tirada ens obliga a escalar a cegues, sense estar indicat el camí. Provant sort. Fins que finalment ens adonem de la ruta correcta. Efectivament, aquest tram no és gaire apte per canalla, en part, per l’alçada, ja que cal, a vegades, allargar força els braços i les cames.

bdr

Ascens al cim

I ara, sí que si… Ara ja som on tantes vegades vaig imaginar! És la gran Roca de Sigiriya i la immensitat de la jungla als seus peus!

bty

IMG_8432

Vistes des de el cim.

El vent colpeja tan fort que ens obliga a avançar empenyent el nostre propi pes. Res de fotos de “postureo” on ens puguem jugar la vida, avui no cal… però és divertit desplegar els braços i jugar a volar, som tan a prop del cel…

bty

La sensació és indescriptible… Sempre ho diré: “Pidurangala és màgic”.

Asseguts al ras, la gran roca ens hipnotitza, i amb l’auricular a l’orella i la meva cançó de rigor, immortalitzo un altre instant de felicitat absoluta.

Podria estar parlant durant una llarga estona del que transmet aquest lloc, però…ni s’hi acostaria, i finalment us acabaria avorrint!, així que, us reto a què i viatgeu vosaltres mateixos i doneu la vostra pròpia opinió….

“Gràcies Kumballà per suportar totes aquelles vegades en què l’única frase que sabia vocalitzar era “és impressionant… M’encanta…”, pronunciades de manera repetitiva davant quelcom nou. Santa paciència…”.

IMG_8428

Estem contents de l’elecció, Pidurangala ha cobert i superat totes les nostres expectatives. i ara ja si, comencem el descens.

Dinem per aquí, i després anem a buscar les motxilles i posem rumb a Kandy? Dale!

El poblat de Sigiriya té un ampli ventall de restaurants ben pensats perquè els turistes ens hi sentim còmodes. Saben que ens encanten les terrasses, el mobiliari de fusta i els coixins de colors, i competeixen per oferir l’ambient més “chic” amb baix pressupost.

No sol fallar allò de “on sigui més ple de gent”, i en aquest cas crec que també hem encertat. Ahinsa restaurant. Un espai rollo cabana de bambú amb tres alçades, molt original i acollidor. Amb una cuina variada, basada en la gastronomia cingalesa però adaptada als paladars sensibles, m’explico oi? Nivells tolerables de picant, s’agraeix, s’agraeix molt!

16832234_373210413061329_5066069221903212407_n

Ahinsa restaurant.

bty

bdr

Amb la panxa contenta no oblidem que avui toca de nou un llarg trajecte a la carretera. Avui es tracta d’arribar a la capital de les Terres Altes, a la ciutat que va aconseguir protegir al budisme fins a l’arribada dels anglesos, i que avui custodia la famosa dent de Buda. Així que molt al nostre pesar, hem de començar a acomiadar-nos d’aquesta província. Toca començar a deixar enrere llocs dels quals ens hem enamorat i que sabem, que rarament tornarem a trepitjar, qui sap, oi?

Però encara ens queda una petita sorpresa, i és que mentre caminem cap al tuk tuk, travessant el riu, veiem un parell de nois joves banyant al “seu“elefant. Sí, un d’aquells sobreexplotats que afortunadament ha acabat la seva jornada laboral. Ens hi acostem i els nois ens expliquen, o més a viat tracten de convencen’s de les bones condicions en què viu “Radja”. Inicialment tenen tota la intenció de fer-nos pagar per acostar-nos a ell, però ràpid s’adonen que el joc no funcionarà, i ens ofereixen descalçar-nos i enfonsar els peus al fang del riu.

IMG_8445

Alguna vegada us han ofert elefants a canvi de matrimoni? Sort que m’ho han proposat a mi, i no a l’Òscar…

IMG_8463

L’animal no està lligat amb cadenes i és rabosa a l’aigua assaborint el millor moment del dia. Els dos nois el freguen a consciència amb algo semblant a un coco, sembla que li agrada. El rasquen ben fort mentre ell ens reconeix amb la trompa. Ens comuniquem amb un anglès molt bàsic que ens fa entendre que procuren el millor pel seu animal, que no el volen sobre esforçar treballant i no fa més de quatre hores al dia… Com els hi expliques a unes persones que amb prou feines poden comprar roba i calçat als seus fills que no està bé arravatar la llibertat a un animal, quan ells mateixos dediquen la jornada sencera a treballar fent qualsevol cosa? El món és massa desigual…i crec que els que venim de fora tenim una gran responsabilitat. Ens fascinen aquests viatges exòtics en què veiem la cara més humil del món perquè ens sembla la més autèntica…però comporta molta misèria i endarreriment. Podem entre tots crear un món just per tothom? O haurem d’anar a viure “els escollits” a l’illa pirata de Jack Sparrow que promet el Terranova? (això últim és conya…). No tinc la clau, ni el secret, ni la formula, però perquè ha de ser tant difícil? Ahí lo dejo…

Doncs ara ja si, acomiadant-nos de l’encantadora família que ens ha acollit a les casetes de l’arbre, posem en marxa el motor del tuk tuk. Les terres Altes ens esperen!

IMG_8467

Un llarg trajecte de més de 90 km, a la velocitat habitual de 45 km/h!

Sort que aquests dies li he anat agafant el truc al vehicle i ara ja ens podem anar rellevant al volant, perquè sincerament, pot ser una bogeria fer-ho un de sol.

Els quilòmetres es transformen en llargues hores de carretera, en aturades per comprar alguna peça de vestir de màniga llarga per l’Òscar alhora que ens beneeixen el viatge amb amulets, i una aturada a Matale per sopar al primer pis d’un restaurant de menjar estrany amb la banda sonora de la baralla entre bandes “callegeras” de gossos afamats.

Matale té tota la pinta de gran ciutat, a la que hi arribem ben caiguda la nit, però on, a diferència de les províncies del nord, encara hi ha molta vida al carrer.

bty

Ciutat de Matale.

IMG_8472

Asseguts mirant-nos tot el que ens han portat per sopar que nosaltres no hem demanat, truquem a l’allotjament que ens ha recomanat la Judith, la mare del Martí, del qui segueixo les seves aventures pel món a Instagram (@martikidtravel). Un hostal que no apareix a Booking, el Old Empire, a les portes del majestuós temple Sri Dalada Maligawa, on es guarda la dent de Buda. Donada l’hora i la manca de marge de temps, l’allotjament sols ens pot oferir una habitació amb bany compartit, algo que no ens amoïna, la veritat, per un preu de 10 dòlars. Em sembla massa econòmic tenint en compte la situació de l’hotel… Però en fi, anem recomanats!

L’arriba a Kandy, ho he de confessar, a estat un punt caòtica i estressant, carreteres sense asfaltar, en obres, autobusos suïcides i estrepitosament poc il·luminada.

Sumant el cansament que duem a sobre, no ens ve de gust gaire més que asseure’ns a la gran terrassa d’estil colonial de l’hotel, tapats amb jaquetes, i embobarnos amb el gecko que passeja dins la làmpada de cristall del sostre.

bdr

bty

El proper dia us donaré la nostra opinió sobre l’allotjament i la ciutat, per avui, ja en tenim prou. El dia ha donat per molt una altra vegada, i ara toca tancar els ulls, tapar-nos amb manteta i aclimatar-nos al nou terreny!

Bona nit Sri Lanka!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s