Sri Lanka: L’Antiga capital de Polonnaruwa, Minneriya i emoció a dojo.

Segurament si hem de parlar d’un dels millors i alhora pitjors dies del nostre pas per Sri Lanka seria aquest, oi Kumballà? Del 27 d’agost en podem fer una bola d’emocions memorables.

Jutgeu vosaltres mateixos! Som-hi? Som-hi!


Doncs, com ahir a la nit em va dir el petit de la casa, avui l’alarma del despertador ha sonat a les 5 del matí! I, tot i fer el ronso 5 minuts més, en quant he recordat el motiu per alçar-me abans l’alba, d’un salt he espantat els llençols sense fer gaire soroll per no despertar l’Òscar.

Embolicada amb el llenç, m’arrepenjo a la barana de fusta del porxo, tot badallant una mica més… Començar el dia sense un cafè a la mà s’hem fa difícil, però la possibilitat de veure els paquiderms a “sus anchas” allà mateix és tot l’estimulant que em cal.

srilanka1

Vistes des de la cabana.

Però la natura és imprevisible, uns dies tenim sort i d’altres no, suposo que en part també ens atrapa per això, perquè és imponderable, i avui els grans mamífers, després d’hora i mitja d’espera han decidit no sorprendre’m, i fer-ho en un altre moment.

Tot i no poder gaudir de la seva companyia, veure sortir el sol amb la imatge de la gran roca de Sigiryia de fons em compensa la matinada. Em sento afortunada per aquest moment amb mi mateixa, amb els ulls entre oberts de cara als lluents primers raigs de llum que donen pas a un nou i viu dia.

Sé, perquè ho sé, que tot aquest grapat d’animalons que desfilen prop la cabana estan dient “Bon dia!”, que els esquirols que corren per les escales i totes les aus que agiten les ales al capdamunt no pretenen res més que fer-me sentir la persona més feliç del món (si, lo meu són les pelis de la Disney, es nota?).

Sin título

Animalons simpàtics.

I per rematar el moment, baixo les escales, tot trepitjant descalça la gespa humida per la rosada, i ara ja sí, m’assec a seguir gaudint el moment amb un cafè entre mans, que molt amablement el fill gran em prepara al veure’m rondar l’hort.

Us puc assegurar que l’estampa no té preu.

srilanka2

Així s’alça el dia a Sigiryia.

Amb el dia alçat del tot, i tocant quarts de vuit sona l’alarma del Kumballà i endrapant un dels millors esmorzars del viatge planegem el que serà un dels dies més moguts. Tenim per endavant l’antiga capital de Polonnaruwa i el parc natural de Minneryia!

Vens?

D’entrada ja tenim uns 60 km fins a les ruïnes de Polonnaruwa, que com sempre es transformen en almenys, dues hores i mitja “on the road“.!

Sin título25

Trajecte del dia.

El GPS no situa l’antiga capital sinó la ciutat nova, algo que d’entrada no ens inquieta. (Ja ho farà!). Així que amb la motxilla a l’esquena amb algo d’aigua i les càmeres de fotos (que mai faltin) comencem una nova etapa.

Conduïm per carreteres senyalitzades amb rètols grocs i elefants, anunciant la possibilitat de veure’ls travessar les carreteres, i emocionats no allunyem la vista de l’asfalt.

Passades les més de dues hores arribem a la nova ciutat de Polonnaruwa i ens trobem amb una gran celebració budista que ens impedeix seguir les indicacions del GPS que insisteix constantment a fer-nos donar la volta i prendre el carrer tallat, on desfilen monjos i fidels a ritme de música. Aquí comença la bogeria i no sé ben bé per quin motiu encara acabem al mig de la jungla posant a prova al Tukito per camins estrets sense asfaltar i destrossats per la força de les pluges. Total que després d’una altra hora seguint les indicacions de tothom i sense arribar enlloc, el GPS s’il·lumina i localitza les ruïnes a uns 15 km… Però on hem anat?

Amb la tonteria són les dotze tocades i encara no hem fet res més que donar voltes com uns matats, i això vulguis o no ja ens fot, i molt. Hem quedat a les tres del migdia amb el Pushpa a Habaranne per fer el safari a Minneryia i, si contem el trajecte de tornada, ens queda una hora per arribar a les ruïnes, visitar-les i tornar! Inviable del tot, però ja som allà i estar de mal humor no ens beneficia, a part no és el nostre estil!

Sin títul54o

En ruta.

Per postres, cal pagar entrada! Ni més ni menys que 25 dòlars cada un! Sé que podem trobar la manera d’accedir-hi sense deixar anar ni una rupia. Però això vol dir perdre més temps i no està la cosa per seguir donant voltes. Així que amb una mica de mala llet, resignats a no gaudir gaire d’un dels millors vestigis de l’illa, ens plantem a la porta d’accés i ens refiem del primer guia que ens assalta, amb la idea que ens porti de cap als llocs més representatius i ens faci cinc cèntims del que veiem, Polonnaruwa Express!

Si sou una mica més espavilats que nosaltres i arribeu amb temps, val la pena llogar unes bicis a la ciutat nova (no recordo el preu però sé que era de riure), i si encara aneu amb més temps, també podeu fer-ho caminant. La distancia entre cada edifici no és molta, el just per passar un dia tranquil passejant

De veritat, que estic maleint la mala organització fins a un punt que fa mal. I a sobre avui fa una calor malèfica, una xafogor que mareja i un sol que literalment crema com si fóssim a l’infern. Doncs amb tot això toca córrer!

Annuradhapura vam tenir una sort immensa amb el guia, qui coneixia “al dedillo” la ciutat. En aquest cas crec que, de l’únic que en sap és de sexe (si, heu llegit bé, sexe), o almenys és de l’únic que parla, és fins i tot incomodo i surrealista, de veritat. Hola que tal? M’expliques algo sobre com era la vida aquí? Sincerament els “polvos” que fotia el rei me la pela!

No sé si riure o plorar… Així que he fet el treball de camp pel meu compte.

Una miqueta d’història:

Després que la ciutat de Annuradhapura quedés devastada, desolada i abandonada, la tribu tamil Chola escollia la ciutat de Polonnaruwa com a nova capital a finals del segle X. Sent aquest punt un lloc estratègic per la seva posició geogràfica alhora de protegir-se de nous atacs de l’exèrcit cingalès. En va, el 1070 l’exercit Chola va ser derrotat i expulsat de l’illa per les tropes del rei cingalès Vijayabahu, i aquests s’hi assentaren mantenint la ciutat com a capital.

Però va ser al segle XII, durant el mandat del rei Parakramabahu, quan la ciutat vivia els seus anys daurats, omplint-se amb grans temples, palaus, edificis administratius, parcs, jardins i estancs… Una capital com Déu mana! Però després de tot esforç per fer-la rica, Polonnaruwa entregava el títol de capital a Kandy, traslladant-hi la famosa dent de Buda i convertint-se en la ciutat més representativa pel Budisme.

Declarada patrimoni de la humanitat el 1982 com la resta del cercle cultural de l’illa, Polonnaruwa conserva dins de les seves 122 hectàrees, les ruïnes possiblement més ben conservades de Sri Lanka. Vestigis esculpits en granit, pedra sobre pedra, envoltats de natura i tradició que no et poden deixar indiferent.

El nostre circuit exprés comença pel Palau de Nissanka Malla, caminant els seus edificis més emblemàtics: la càmera del consell real, on la rèplica d’un lleó tallat en pedra recorda el lloc on s’asseia el monarca, igual que els noms gravats en cada columna de cada ministre.

bty

Camara del consell.

bty

Càmara del consell.

Per entrar als edificis administratius no cal cobrir-se les cames, l’espatlla ni descalçar-se, ni treure’s la gorra, en els religiosos, òbviament sí. A Anuradhapura vam enxampar el dia una mica ennuvolat per tant podíem caminar descalços sense problema, avui, sort que portem mitjons, perquè realment la pedra crema que dóna gust. Així que ningú ho dubti, uns mitjons a la motxilla no ocupen gaire ni pesen gens!

Un dels edificis més representatius del recinte és el Palau Reial, el següent a què arribem. Aquestes ruïnes van pertànyer al rei Parakramabahu. Els tres metres d’amplada de les seves parets potser van assegurar la defensa del rei, però el que no entenc és, perquè els pisos es van fer amb fusta? Sincerament, no ho entenc… Això ha fet que amb el pas dels anys només puguem trobar les restes d’un palau que tot i construir-se fins a 7 alçades i tenir unes 50 habitacions, avui no en quedi més que el que podeu veure a les fotografies.

IMG_8363

Palau reial.

bty

Murs palau reial.

bty

Detalls palau reial.

Així i tot, endinsar-se i traspassar aquests murs ens porten a temps llunyans i en el nostre cas a reviure les orgies del rei i totes les seves concubines… podem dir que tot suma?, no ho sé…

IMG_8365

Estany construït per recol·lectar l’aigua de la pluja prop del Palau Reial.

IMG_8367

Ruïnes a les inmediacions.

Un altre dels punts forts és el Quadrilàter, la part més espiritual del recinte. Un conjunt de monuments perfectament conservats, i on podries sentir-te Indiana Jones si no fos per la quantitat de gent que hi ha.

Thuparama, el seu significat és “la mansió de la imatge de Buda” i si, dins hi trobem algunes imatges però clarament veiem que no són originals. Als seus peus, uns quants fidels recitant oracions entre murmuris, ignorant completament la presència de turistes apestant a protector solar i Relec. Aquesta mansió o temple, a diferència del Palau Reial, es va fer a consciència, i encara ara manté intacte tota la seva estructura, inclòs el sostre, algo un punt complicat tenint en compte que han passat nou segles. Les seves ennegrides parets, els acurats gravats i el descens de temperatura a l’entrar van aconseguir tota la nostra atenció. I potser si, en aquest punt ens sentim una mica Indiana Jones, o “en su defecto” Tadeo Jones.

descarga

Mansió de Thuparama. (Imatge presa d’internet.)

1

Interior Thuparama. (Imatge presa d’internet.)

La màxima atenció del quadrilàter se l’emporta el Vatadage, una capella circular on i guardaven els objectes de valor, inclús durant algun mandat, segons el rei, la dent de Buda. Amb quatre accessos presidits cada un per una figura de Buda en posició de meditació, i rere ells una petita padoga. Construïda amb esment, les escales recreen submons, admirem frisos de lleons i inclús una gran pedra de lluna en una de les entrades. Un edifici molt ben conservat, amb un algo especial, és cert, no ho negaré, caminar sobre aquestes pedres desprèn sensacions difícils d’explicar, però el que crec que fa d’aquest lloc el focus de totes les mirades és, que et queden unes fotos espectaculars, no com a la mansió veïna. Siguem sincers, a Instagram hi queden molt bé! (valgui la ironia)

bty

Capella Vatadage.

 

IMG_8369

Un dels 4 accessos a la capella Vatadage

Prop d’aquesta capella trobem dos temples més, Hatadage, el més gran, i on també durant el mandat del rei Nissanka Malla s’hi va guardar la dent de Buda, i Atadage que va pertànyer al rei Vijayabahu, el primer monarca en el moment de nomenar a la ciutat capital.

bty

Dalada Maluva

IMG_8372

Detalls ruïnes.

IMG_8371

Atadage Dalada Maligaya

IMG_8368

Hatadage.

Prop d’ells ens aturem a davant un llibre de pedra de 9 metres, el Gal Pota. Un bloc portat de les pedreres de Minthale en els temps del rei Nissanka Malla.

bdr

Llibre Gal Pota.

El Quadrilàter està ple d’altres petits temples, però lamentant-ho molt hem d’anar per feina, aturant-nos únicament als llocs més representatius. Passem per alt la gran pagoda Rankot Vihara i el temple de Lankatilaka dels que en tinc molt bones referències, si, una pena però anem massa justos…
L’última aturada, Gal Vihara, la guinda del pastís! No sé quantes vegades he vist aquestes fotografies a internet, 10? 20? 50?, però en cap d’aquelles ocasions en què vaig viatjar des del sofà vaig poder sentir la magnitud d’aquesta roca.

La primera imatge de 4 metres d’alçada, representa Buda en posició de meditació. Esculpida sobre granit, transmet subtilment, amb l’expressió del rostre tota la serenor que ell podia sentir.

IMG_8377

primera de les 4 escultures de Gal Vihara.

Al seu costat, molt més petita, dins una cova i vallada trobem Vijjadhara Guha, de nou la imatge de Buda en posició de meditació.

IMG_8378

Vijjadhara Guha

Al costat, una tercera figura de set metres d’alçada amb els braços en creu. No se sap amb certesa si la figura representa Buda arribant a la il·luminació, o el seu deixeble Ananda afligit rere la mort del mestre.

IMG_8379

Tercera escultura de Gal Vihara.

I finalment, la creació més admirada… l’escultura de 14 metres de Buda reclinat abans de morir, sobre una flor de lotus. Catorze metres de roca que captiven la mirada de milers de persones cada any, s’ho podien pensar en aquella època? Quanta devoció corria per les venes d’aquelles persones que van procurar esculpir tan acuradament aquesta gran roca? Em meravello davant tot això, davant cada detall, davant la perfecció de cada rostre…

IMG_8382

Gran escultura de Buda reclinat.

IMG_8380

Detall escultura.

Ahhh m’oblidava! Els bitxets que corren per la gespa tampoc tenen desperdici! Què us semblen els habitants de la capital? Sri Lanka en aquest sentit ens està acostumant malament, fins al punt de normalitzar inclús, caminar entre varans! M’encanta!

IMG_8373

Fauna de Polonnaruwa.

Mirem el rellotge nerviosos, amb llast de no estar gaudint plenament el que veiem. Les ruïnes són una passada i imaginar la vida aquí em sembla màgic, així i tot no ho gaudim, avui el dia es tòrcer per moments, la impotència i els nervis ens superen. Avui és un clar exemple de què no sempre tot surt com un vol estant de viatge.

Amb sort hem pogut parlar amb en Pushpa i posposar una hora la sortida amb el jeep, que no és que ens relaxi gaire perquè són gairebé les dues i ni hem dinat, però ens dóna una mica de treva.

Amb l’estat d’ànim per terra, i amb la sensació d’haver cremat malament la visita a Polonnaruwa, qui mereix molta més atenció, tornem per on hem vingut a tota metxa, enfoscats fins al punt de passar per alt la quantitat d’elefants que veiem campar de lluny. Suposo que no els volem mirar gaire per impressionar-nos ja relaxats a Minneriya.

No es pot anar amb pressa, i avui ho estem pagant. No podem acabar el dia dient que som un desastre i no haver gaudit de res. L’Òscar esperava amb la il·lusió d’un nen el safari a Minneriya i no podem fer tard. Jo, ho he d’admetre, d’ençà el dia que vaig decidir viure cada moment, d’una manera inconscient disfruto de tot, sigui més bo o més dolent, sempre en trec quelcom positiu, però l’Òscar és un mortal normal i corrent que no em perdonaria perdre’s la visita al parc natural. La vol gaudir sense pressa, la vol viure, i, ho confesso, gran part del desastre d’avui és “mea culpa”. Així que fem una breu aturada per enganyar l’estómac a un lloc de menjar local (per qui no ho sap, ho recordo, arròs, noodles o kotu) i arribem descomptant segons a les quatre a Habaranne.

El parc tanca a les 6, tot just tenim dues hores i la nostra cara ho diu tot, però avui no, avui he de veure somriure al Kumballà com sigui, i després de negociar una mica el preu, per uns 60 euros ens muntem al jeep i volem fins a la reserva natural!

L’Òscar no ho té clar, creu que necessitem més temps, però jo sé algo que ell no recorda. Som a finals d’agost i els paquiderms segueixen el ritual de baixar a banyar-se al llac quan es pon el sol.

Arribem a les portes de la reserva i el nostre conductor baixa per fer el “papeleo” pertinent. Totes les entrades queden registrades igual que han d’estar-ho les sortides. Aquí no hi pots entrar pel teu compte, és obvi. Per als més fanàtics, he de dir que dins el parc hi ha una caseta ballada on es pot pernoctar, no sé com s’ha de contractar però suposo que hauria de ser directament amb el parc. Ha de ser espectacular llevar-se a un lloc així, tant fos amb la natura.

bty

Minneryia.

Em sento com si entréssim a Jurasic Park, drets al jeep apartant llargues branques d’alts arbres. L’eixordador so dels grills fregant les ales es dissol amb la piuladissa de les aus. El neguit del matí va minvant en avançar els rojos camins de sorra, i per fi, comencem a relaxar-nos, a deixar anar la tensió dels músculs, a somriure i a disfrutar.

A part del guepard, el que generalment només es deixa veure al parc de Yala, no hi ha depredadors. Per tant l’elefant viu tranquil, pasta al seu aire sense por, i forma grans famílies. És fàcil poder-los veure en grup si es visita el parc adequat segons cada estació.

Sri Lanka és un gran parc natural en aquest sentit. Recordem que les reserves naturals no estan delimitades, ni vallades, que els animals migren d’un parc a l’altre segons l’estació de l’any per tal de trobar aliment i aigua, i aquest és el motiu bàsic per què podem trobar-los a les carreteres, perquè l’illa sencera és d’ells, tot i haver-hi en algunes zones alguns llambrats per garantir la seguretat, són molt escassos.

Després de creuar alguns camins frondosos arribem a un vast pla verd i un colossal llac de fons.

El sol comença a perdre alçada banyant la vegetació d’espurnes daurades brillants. I allà en tombar el cap, ens trobem cara a cara amb el primer gran mascle que no dubta en passar totalment de nosaltres i seguir cruspint i gaudint de l’airet fresc. Ens aturem davant d’ell, a uns 20 metres, i després de fer les fotografies de rigor amb les que l’assetgem de forma automàtica, com cada cosa nova que trobem, toca el torn d’admirar-lo, admirar-lo a ell, al que representa, i admirar a la natura en general. Toca prendre consciència que aquell animal és lliure, lliure! De què hem passat mitja vida veient-los en zoos, en circs, domats i ensinistrats, i que aquell, junt amb tots els que estan per venir, viu com han de viure tots, lliures.

IMG_4668IMG_4673

És una sensació estranya, perquè no et fas prou la idea de la magnitud del que vol dir que aquells animals hagin nascut sense la supervisió de ningú, que avui és a Minneriya però si vol, demà pot arribar a Jaffna, que aquí l’elefant és més fort que l’home… En Pushpa el mira amb recel, Els admira, els respecta, però els tem. Ens explica que el seu cosí va morir no fa gaire en mans d’un d’ells. Una nit en sortir de casa es va topar amb un conegut paquiderm que normalment rondava la zona, però aquell dia l’elefant no sap per quin motiu, va decidir agredir-lo, enduent-se així la seva vida.

També ha de ser complicat conviure amb animals tan salvatges i alhora intel·ligents, i la veritat és que quan els tens a prop t’adones de la potència i les capacitats físiques que tenen. Perquè una cosa és veure al pobre elefant sumis, de moviment lents, i l’altre veure com despleguen l’energia d’un animal salvatge. És una altra cosa.

Amb un toc de “Ok“, el nostre conductor reprèn la marxa i tot seguit es dirigeix a peus de llac on sap segur el que trobarà. i… BINGO!, una gran manada fent safareig a tocar d’aigua després d’un calorós dia tropical. Impressionant! Impressionant no… El següent! Uns 30 animals, mares i cries que els hi arriben al genoll, movent-se delicadament entre ells, tenint cura dels petits, sense cap mostra d’incomoditat per la nostra presencia, crec jo, conscients que no suposem cap amenaça. El sol cada cop més baix perd intensitat i la subtil brisa ens refresca podent assaborir plenament el moment. Un moment en què s’atura el temps, en què ens fem petits, en què almenys jo, m’avergonyeixo de pertànyer al grup dels humans durant uns instants.

IMG_8386

IMG_4684IMG_4677L’ésser humà tenia aquest món a les seves mans, tenia tot allò que ara paguem i busquem amb anhel. Han hagut de crear reserves naturals per protegir animals, per poder-los mantenir lliures i segurs, quan ells ja ho eren molt abans que nosaltres arribéssim. Mentre uns fan la feina per mantenir aquests espais altres en destrueixen… em sembla un món absurd.

bdr

Ara mentre escric això recordo les converses amb l’Òscar “hi ha d’haver un gran desastre natural en què mori 3/4 de la població mundial i amb ells tots els avanços tecnològics, és l’única manera de donar treva al planeta” Solc riure quan en parla, però avui mentre escrit i recordo el paisatge crec que té raó.

No veig el moment de dir l’OK, d’engegar el jeep i girar cua… així que ens mantenim en silenci una estona més, enregistrant a la memòria unes imatges que perduraran per sempre en el temps. Imatges i sensacions.

bdr

En fi, arriba el moment de continuar, però sabem que serà difícil superar aquesta estampa, i efectivament, encara que continuem força estona més donant voltes per la reserva, i la lluita dels corbs contra les àligues és molt interessant, ens han eclipsat els grans mamífers. Però em dono per satisfeta, no em cal res més. Puc tancar els ulls i tornar a ser a peus de llac quan vulgui, puc anar a dormir més feliç que mai.

Sortim de la reserva apurant els últims minuts davant aquest panell d’abispons asiàtics. En Pushpa ens explica que només que set d’elles ens piquin, és mort segura, i aquí estem aturats temptant la sort, a veure si en algun moment es senten amenaçades i han de protegir el niu…OK!

IMG_20170826_180259.jpg

Panell d’avispons.

El nostre nou amic ens ha convidat a sopar a casa seva, a Dambulla i com no, no menyspreem la invitació.

Arranquem de nou el Tuk tuk ja de nit i els tres posem rumb a casa seva.

Condueix l’Òscar, ell és l’expert de les nits i en Pushpa i jo anem darrere tot xerrant, fins que ell li demana que redueixi una mica la velocitat. Hi ha força transit i som a una zona força transitada per elefants. No han passat ni dos minuts i… PREMI! Que és allò d’allà que vol passar la carretera? En serio poden ser dos elefants? Amb la foscor de la nit i les curtes llums ens costa assimilar-ho, i l’Òscar redueix la marxa mentre els grans autobusos fan ús de poder xiulant i accelerant. La gent no s’atura? Stop!, crida en Pushpa quan veiem que els dos bicharracus van a llençar-se a la carretera. EN SERIO?, de veritat que està passant això?, tenim a menys de 5 metres dos animals d’uns tres metres d’alçada i 5 tones! Espectacular!, els nivells d’adrenalina ronden xifres històriques!

Els deixem creuar l’asfalt i desapareixen de nou rere la selva. Amb les pulsacions a mil continuem la marxa eufòrics, i sense temps de reposar-ho, en Pushpa crida de nou! No sé què està dient, no l’entenc!, sols sé que vol que fem mitja volta, que tornem enrere. Girem, i uns metres més enllà un gran mascle amb llargs ullals aturat de nou per creuar, això vol dir que em passat pel costat sense veure’l? Efectivament. En veure com avança l’Oscar s’atura, però aquest cop som massa a prop, i l’animal no camina en línia recta sinó que es dirigeix cap a nosaltres. Subidon! RUN RUN!!, crida el Pushpa, i sentint aquell animaló tan a prop, enxufa el gas com si li anés la vida….UUUaaaaauuu! (crec que mai hem dit un “UUaaauuu” així,) Això no té preu, aquestes són les coses per les quals realment cobra sentit la paraula “viure”!

Arribem a casa en Pushpa més grans que mai i…evitant parlar de la tornada.

Ens reben els seus pares, la seva dona i els seus dos fills petits de 4 i 2 anys. Una llar extremadament humil, amb llum tènue i mobiliari bàsic. Ha sigut l’aniversari de la petita i li portem unes xocolatines que hem comprat a la ciutat abans. No sabem ben bé com actuar i ens deixem portar. El nostre amic sí que parla l’anglès però la resta de la família no, ens dediquem a somriure i a acariciar les galtes dels petits que corren feliços de dalt a baix tot rient.

Ens sorprèn que ens preparen el sopar i ens fan asseure a ell i a mi sols, en un menjador poc il·luminat i auster, la resta de la família es manté dreta i els hi demanem que s’asseguin amb nosaltres, però es neguen, Tan sols s’asseu en Pushpa. L’Òscar em fa riure, és la primera vegada que el veig endrapar l’arròs amb les mans fent cullera, eufòric.
Un cop més la gent de Sri Lanka ens dóna una bona lliçó. Un cop més ens demostren la seva hospitalitat oferint-nos tot el que tenen. Un cop més, queda clar que menys és més, i que els habitants d’aquesta illa són, sense cap dubte, tot el que em van dir abans d’emprendre el viatge: Una gent entregada, feliç i acollidora. Mil gràcies família!

IMG_8404

Encara ens queda la tornada… Però pel que ens indica el GPS no cal passar de nou pel tram on ens hem creuat els elefants. De totes maneres en Pushpa ens diu que anem amb compte. Imagina com anem de capficats amb el regrés que gairebé no donem comptes al escorpi de pam que ronda el tuk tuk mentre preguntem a unes noies pel trajecte…res pot eclipsar la mescla de por i emoció que ens causa la possibilitat de coincidir de nou amb elefants.

La tornada és tranquil·la i el somriure de la nostra cara en seure al capdamunt de la cabana aquesta nit és inesborrable…

El dia ha començat de pena a Polonnaruwa, i ha fet que la impressió de l’antiga capital no sigui la que havia de ser, així i tot a acabat de la millor manera… Revivint una vegada darrere l’altra una de les emocions més fortes que, crec que parlo en nom dels dos, mai hem viscut. Trobar-nos cara a cara, a fosques amb tres grans elefants.

“Kumballà, la pava sóc jo, ho sé, però, saps quantes coses estic vivint amb tu per primera vegada?, Taurons, peixets de colors, cocos, Budes i temples, micos, varans, tuk tuks, elefants, escorpins… M’encanta descobrir el món al teu costat, veure com et sorprens  alhora que em sorprenc jo, això no té preu!”

Seguim sumant? Seguim!

Bona nit Sri Lanka

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s