Les coves mil.lenàries de Dambulla.

Doncs avui abandonem la costa est per, ara ja si, encarar al “Tukito” cap al sud.

Després del nutritiu esmorzar a base de fruites i ous, tanquem la motxilla de nou i diem adéu a la mosquitera fúcsia de l’habitació sense finestres i parets blanques. S’ha de reconèixer, aquest allotjament ha brillat per l’absència de detalls i comoditats, així i tot, ens acomiadem de Nilaveli amb un molt bon regust als llavis.

IMG_20170825_174156.jpg

Seguim en ruta!

Els dos següents dies ens aturarem a la província central del nord per seguir coneixent la cultura del país. Que si una mica de coves mil·lenàries, parcs naturals, ruïnes d’antigues capitals i roques llegendàries amb peus de lleó. Tot això amb un denominador comú que, pel que no ha llegit les entrades anteriors (no sé a què esperes…) no és més que l’aroma característic dels carrers i carreteres…el dolç perfum de les fogueres que s’encenen arreu amb fulles de palmera, blat i coco… tant de bo la tecnologia un dia ens sorprengués podent capturar aquells matisos que automàticament posen nom i cognom a les experiències, a què sí?

Sin título1

Trajecte del dia

De moment ens esperen 110 km al volant, o al manillar, jo que sé! Una distància que tranquil·lament suposarà quatre hores…segur. No tan sols per la velocitat del nostre vehicle sinó per les aturades al camí, perquè deixeu-me dir una cosa, encara que us lleveu amb la frase a la boca “avui anem del tirón”, trobareu quelcom que us freni.

Algo que amb el temps, perquè si, ja fa un temps que vam tornar, doncs algo que he valorat amb el temps ha sigut lo diferents que som l’Òscar i jo en aquest sentit. M’explico? Si per mi hagués sigut, encara seriem a qualsevol banda anar dient “Ostres Òscar, m’encanta…”, mentre que el Kumballà em feia prometre que no ens aturaríem més que als punts estrictament necessaris. Ell va donar al viatge el toc de seny que li calia per fer viable en quinze dies la ruta completa.

I efectivament, no ha sigut possible fer-ho d’una tirada. A l’alçada de Kantale a uns 50 km, ens comença a despertar la curiositat unes olles de fang apilades a les portes de molts establiments. Fins que aquesta curiositat s’ha manifestat en forma de “ens aturem?” L’escollida per resoldre els nostres dubtes, una nena d’uns 10 anys vestida de vermell i amb un tendre somriure de benvinguda. Suposo que no és gaire comú que dos occidentals s’aturin a tastar…quallada de búfal artesana, reposada a uns 35 graus! Però tot i tenir alguns dubtes inicials, ens ha pogut aquella veueta interior que ens diu…“heu vingut fins a Sri Lanka a la recerca d’aventures, oi? Fot-li i a veure què passa…”

Sin título-1

Nena despatxant al negoci familiar.

La petita, d’un crit avisa a la seva mare que és a l’altra banda de la carretera. I amb aquell llenguatge que tots coneixem, el dels signes i els somriures ens entenem per tastar un xic de quallada i no endur-nos l’olla sencera.

Asseguts a unes cadires improvisades dins la botigueta xerrem…

No sé si em entès el procés bé, però pel que ens expliquen la llet de búfala, perquè els búfals no fan llet, és: es filtra, es vull i es deixa reposar a temperatura ambient, després es barreja amb una part d’una partida anterior, i es deixa fermentar durant 9 hores dins les olles de fang tapades amb una cobertura de paper.

Aquest tipus de làctic, com tots els del món si no li afegeixes res que l’endolci és amarg, i per això el topping de mel de coco. El resultat? Boníssim! Un iogurt a l’antiga, amb cos, suau i amb sabor. Encara que, em de reconèixer que quan ens asseiem al tuk tuk se’ns remou la panxa. Sí, psicològic del tot, ho sabem!

Em acabat fent-nos fotos amb l’avi i tot, un home al qual no sabria posar-li edat. I és que és difícil, els veus vellets, però forts, com es menja això? Potser en tenia cent, que en tenia seixanta-cinc, no ho sé. Amb el rostre arrugat i morè a conseqüència del clima, menut i prim, però alhora curiós i decidit. Content es mirava les fotografies…

IMG_8319

Foto familiar, tastant el buffal curd.

La gent a Sri Lanka enamora, també ho de dit diverses vegades i no me’n cansaré. Cada persona que ens creuem desprèn calma, alegria, tendresa i innocència, quelcom a Europa i a gran part del món modern em perdut, i la veritat m’encanta. M’encanta quan ens miren als ulls i saps que rere aquella mirada no hi ha res més que hospitalitat.

En fi, deixant enrere aquesta dolça família que ens ha regalat un temps preciós i una nova i diferent experiència, perquè vulguis o no, no cada dia mengem iogurt de búfal, i molt menys d’un animal que tenen pasturant a pocs metres de casa, seguim la nostra ruta cap a Dambulla.

Ho hem calculat a la perfecció i efectivament arribem al migdia. El temps passa volat!

Dambulla:

Considerades les coves més ben conservades de Sri Lanka, i declarades patrimoni de la humanitat el 1991 es troben dalt d’una muntanya on s’accedeix per unes escales no gaire complicades, i des d’on s’obtenen unes precioses vistes de les praderes.

Datades del s. I aC. Avui podem accedir a 5 de les 80 coves repartides pels voltants. Els vestigis de Dambulla són una mostra més de la varietat cultural de l’illa, i a parer meu, de la compatibilitat entre religions i creences, ja que la mateixa roca comparteix imatges de Buda, hinduistes i altres Deus venerats.

IMG_4651

Recinte d’accés a les coves.

Arribar a Dambulla amb la lliçó apresa o almenys amb alguna noció del que estàs veient és un gran què. Imaginar que des del segle I aC, va haver-hi persones interessades a guarnir aquestes coves i fer-ne un lloc espiritual, i que el pas dels anys només fes que sumar en comptes d’enderrocar, em sembla increïble. Imaginar com podia ser la vida en aquell lloc quan es picava la roca per fer-hi una línia de goteig per evitar que hi entrés l’aigua, possiblement per conservar intacte l’elaborat i minuciós mural pintat sobre la roca que fa de sostre.

No va ser fins que va ser declarat patrimoni de la humanitat que van desfilar una sèrie de exigencies de cara el turisme. Les coves devien tenir una il·luminació moderna i uns accessos aptes per a qualsevol viatger. Així que imaginar aquell lloc aïllat a les alçades, envoltada de micos, dins una immensa roca em remou per dins.

bty

Espectaculars sensacions de Dambulla.

L’ascens és fàcil, deixem el tuk tuk a un aparcament de sorra i el tanquem amb les cortines plastificades negres. El noi que regenta una parada de sucs allà mateix ens adverteix que no hi deixem res dins per la fàcil possibilitat que els micos ens ho prenguin. Així que carreguem les motxilles a l’esquena i aconseguim que el noi d’una improvisada oficina (és que de veritat, costa descriure les coses quan són tan senzilles: zero cues de turistes, cants d’ocells de tot tipus, gossos plens de sarna, micos…no solen estar envoltades d’aquestes coses les oficines de turisme a Catalunya…)

L’entrada no és gratuïta, però ni molt menys com els preus de Sigiriya o Polonnaruwa. Ens costa 750 rupies, gairebé 4 euros.

IMG_4660

Families de micos pasífics.

Hi arribem passet a passet tot respirant l’aire tranquil i espiritual del lloc. Sense a penes creuar-nos a cap visitant, caminant entre grups de micos criant als seus petits, comprant un ramet de flors com a ofrena (tractant no tan sols d’invadir els seus temples, sinó d’oferir-los el nostre respecte). També hem de dir una cosa, no sé si vam pujar per on devíem, mai vam veure la típica imatge daurada i acolorida que algunes vegades havia trobat cercant informació del lloc, tan sols unes escales, muntanya a munt.

Un cop d’alt, la muntanya ens regala una panoràmica preciosa de la jungla i, deixant el calçat al típic lloc, on no saps qui te les vigila si un home o una màfia de micos famèlics, creuem el portó d’entrada.

bdr

Panoràmica des de d’alt.

IMG_4654

Lloc on deixar el calçat.

La història d’aquestes venerades coves es guarda ni més ni menys que dins una gran roca de més de 160 metres d’alçada.

La primera cova. La cova de “El senyor dels Deus”.

Dins, en un espai no gaire gran ni il·luminat, hi trobem un gran Buda reclinat de 14 metres de llarg. Als seus peus (uns peus amb pintures acurades. Un altre d’aquells moments en què viatges a través del temps veient aquella humil gent treballant delicadament la pedra, gairebé a fosques, sense esperar l’admiració de ningú, mes que la seva pròpia satisfacció.) veiem la imatge del venerat Ananda, qui fou deixeble de Buda. A diferència de les ruïnes d’Anuradhapura, aquí tot i rebre moltes visites dels fidels, els altars no són tan guarnits de flors ni resan en veu alta, tot i així, s’hi acosten i delicadament deixen anar la fresca bellesa d’aquells nenúfars de vius colors.

piesbuena

Pintures minucioses als peus de Buda.

bmd

Escultures cova.

Cova 2. Maharaja Lena – La cova dels grans reis”

En aquesta cova, bastant més gran i amb una alçada de set metres, hi trobem les estàtues de fusta dels reis Valagamba i Nissankamalla així com el grau màxim d’admiració a Buda amb unes seixanta imatges i una estopa envoltada d’escultures de Buda assegut.

El sostre és algo que no pots passar per alt, és ple de pintures rupestres, segons diuen, explica’n les primeres passes del Budisme.

En un extrem de la gran cova també hi trobem les estàtues hindús dels déus Saman, Natha, Maithree i Upulvan, que encara que no en sabem res de la seva història queda molt bé anotar-ho i si mes no, devien tenir un important paper si es van guanyar un lloc d’honor en aquest recés espiritual.

IMG_4639

Escultures coves.

IMG_4634

Buda per un tub.

Sin título-2

Estatues hindús.

bmd

Estopa envoltada amb imatges de Buda.

Cova 3. El Maha alut Viharaya – La cova del “Gran Temple nou”

En aquesta cova, les imatges de Buda omplen de colors el sostre de pedra. Un gran Buda reclinat de trenta metres i uns altres cinquanta més omplen de nou l’espai que el rei de Kandy, Kirti Sri Rajasinha va bastir entre el 1747-1782 dC.

dav

Pintures rupestres.

Cova 4. Paccima Viharaya – La cova del “Temple occidental”

Així com en les altres coves la imatge de Buda sol ser reclinada o asseguda, en aquesta cova el trobem en posició de meditació, junt amb dos altres estàtues dels déus hindús Vishnu y Saman.

IMG_4647

Buda en posició de meditació.

Cova 5. Devana Alut Viharaya – La cova del “Segon temple nou”

Sent la cova relativament més nova, aquí trobem la imatge de Buda reclinat de 10 metres i les onze més construïdes amb maons i guix, ja ben diferent de la pedra esculpida del demès.

bmd

Estàtues fetes amb mahó i guix.

Als srilanquesos els hi agrada veure la nostra cara d’admiració per la història i no dubten en acostar-se i explicar-nos coses, com aquest monjo budista i d’altres homes.

IMG_8332

Monjo Budista aparentment seriós.

Dambulla sense cap dubte és un dels punts forts de l’illa, així i tot, qui no disposa de suficient temps prioritza altres jaciments i, sincerament crec, que és de visita obligada, no tan sols pel que guarden aquestes roques, sinó també per la sensació de pau i llibertat que desprèn aquest indret.

La visita per les coves deu haver durat unes dues hores i ara descendim de nou les escales i prenem les motxilles.

Al pàrquing de sorra ens crida el noi de la paradeta de sucs amb les nostres fundes impermeables de les motxilles a la mà. Pel que ens explica, els micos tot i trobar barreres al tuk tuk han pogut accedir-hi i, suposo que emprenyats perquè no hi han trobat res valuós per ells, han tret a passejar les fundes taronges que, amb una mica d’agilitat els hi han pogut arravatar.

IMG_4663

La prova del delicte.

El noi es presenta amb el nom de Pushpa i ens anima a prendre un coco fresquet a les seves cadires, i clar, com hem de dir que no si ens apuntem a tot, i mes a un d’aquells fresquets!

A ells també els hi encanta, encara que sigui per una estona, parlar amb els forasters. A hores d’ara ja coneixem la primera ronda de preguntes:

-De quin país sou? -De quin lloc veniu? -A on aneu? -Quant de temps sereu a Sri Lanka?

Així que després de complaure la seva curiositat, ens adverteix que Sigiriya no ens queda tant a prop com per visitar-la i delectar-nos amb la posta de sol.

Així que, sabent que no cal córrer, ens relaxem a xerrar amb ell i d’altres homes que es sumen. I el que passa quan un parla amb la gent, que comencen a sorgir les coincidències. En Pushpa és un bon amic d’un amic nostre català que treballa com a guia. El món és petit, i amb un coco fresquet a la mà, a una illa exòtica banyada per l’Índic, és màgic, no creus?

IMG_20170825_164556.jpg

Fent nous amics a Dambulla.

Sense pressa, i amb un anglès a vegades intraduïble tant per uns com altres, parlem sobre Mineryia, el parc natural que volem visitar els pròxims dies. Sabem que volem veure les famílies d’elefants concentrades a peus de llac abans el sol es pongui, i ell mateix s’ofereix a organitzar la visita, algo que sincerament, ens treu la feina de buscar un jeep a Habarane. Encara que ell s’emporti una comissió, de nou pensem que és millor si no anem sobrats de temps.

En fi, el dia s’acabava i abans no es faci fosc hem d’arribar a l’allotjament contractat per les dues nits vinents, el Farm Garden Resort, una recomanació de l’Anna i l’Albert (de @siempreviajandos).

No vam trigar gaire més de 30 minuts entre camins de palmeres i frondosa vegetació en arribar-hi. La veritat és que ho vam haver de preguntar alguna vegada perquè òbviament el GPS no interpreta gaire bé els caminets rurals.

En arribar-hi trobem una esplanada amb tres casetes de fusta alçades, i d’altres en construcció.

bdr

Farm Garden resort.

Ens rep un senyor que perfectament podria ser el pastor del ramat de cabres del meu poble, senzill. Cabres no en tenia, el que sí que estava fent era treballar l’hort de darrere de casa seva que orgullosíssim ens ensenya, mentre arriben els seus fills. El lloc no és de postal, ni té piscina i no s’assembla gens a tot aquell luxe exòtic que havia vist als hotels circumdants a Sigiryia. El lloc té algo més, té caliu, i encara que quedi cursi, desprèn harmonia.

IMG_8360

Entranyable benvinguda.

Amb ell hi treballen els seus dos fills, un d’uns vint anys i l’altre si no recordo malament onze. Somrient de nou, algo que no vull normalitzar, perquè a Barcelona no ho és. Ens mostren la nostra habitació. Les fotos les he manllevat d’alguna web perquè no en tinc ni una. Però digueu-me, es pot demanar algo mes per 21 euros amb esmorzar inclòs?

farm tree res

Terrassa per esmorzar i sopar.

farm tree

Habitació casetes de l’arbre.

Ens instal·lem després d’un fresc i dolç suc de síndria, i allargant la vista veiem la imponent roca de Sigiriya destacant entre les terres tan planes. El petit ens explica que si ens llevem ben d’hora, quan surti el sol, amb una mica de sort podrem veure als elefants en llibertat, i jo m’ho apunto per programar l’alarma del despertador.

De nou, això si, el menú del sopar no ens sorprèn gaire, els nodles o arròs fregit de sempre amb peix o pollastre, però aquest cop descobrim un postre nou, el wattalapan, un púding de crema de coco, boníssim! S’hi ha de reconèixer, amb el coco fan autentiques meravelles!

Un dia més, aquest cop asseguts al porxo de la nostra caseta elevada, amb el “ring-ringgg” dels llangardaixos omnipresents al sostre, diem bona nit a Sri Lanka!

IMG_8361

Companys simpàtics d’habitació.

Avui també us deixo amb el vídeo tot i ser un recull d’un parell de dies!

DALE AL PLAY!

Seguim!

 

 

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s