Sri Lanka: Història, cultura i primeres vegades sobre les pedres mil.lenàries d’Anudharapura.

I així, sense esperar resposta, llenço a l’aire la gran pregunta…” Hi ha sensació millor que la de despertar i esperar que la vida et sorprengui?”. Tinc la impressió que no.

Enganxa, enganxa i molt el químic que produeix el nostre cos davant d’estímuls nous. Parlem d’olors?, de sabors?, de colors?, de llengües desconegudes? Parlem-ne, va!

Parlem de lliçons de vida que es reben de persones totalment estranyes? Parlem d’on acaba la línia que limita la teva zona de confort? Parlem d’humanitat? Podríem parlar-ne molt.

I a això és al que em refereixo quan algú em pregunta per aquesta bogeria de viatjar. Descobrir, sentir-me petita aprenent cada dia alguna cosa nova, fer-me gran per dins, ja sigui des del punt més alt de la torre Eiffel encisada amb l’espectacle de la capital, fent un glop d’aigua sota algun centote a Mèxic, atipant-me de sardines lluentes a Essaouira, o passant la tarda amb una baralla de cartes perduda a una illa enmig de l’Índic. Tot, tot suma. I començar un dia, lluny de casa, sense obligacions, ni temps, ni rellotge et regala la possibilitat d’un dia ple de sorpreses inesperades, qualque cosa que, a hores d’ara, ja no hi puc renunciar.

Som-hi? Som-hi!


El despertador va ser benèvol durant el viatge. No sé encara per quin motiu, pocs van ser els dies que vam llevar avanç de quarts de vuit.

Començàvem el dia com reis, sortint de l’habitació encara amb la cara inflada, i entrant a l’ampli menjador casolà on ens esperava una taula parada que em va recordar als meus anys d’adolescent quan ma mare feia el crit de “va, que ja som tots a taula, anem a dinar!”.

Mango, papaia, plàtans, rotis amb melmelades de diferents sabors, altres enrotllats amb coco i xocolata (mmm… Els meus preferits!), torrades, truites i sucs. Necessites alguna cosa més?
IMG_8198
Engolíem embovats de cara a la televisió on la petita de la casa mirava una sèrie infantil de guerrers cingalesos que transcorria enmig de la selva.

Amb l’estómac ben ple, tant com per tornar al llit a fer la digestió, carregàvem a la motxilla un parell d’ampolles d’aigua i les càmeres de fotos.

En Tukito ens esperava impacient (això ho he decidit jo), per començar a ensenyar-nos els tresors d’aquella illa.

Tornàvem a recórrer la mateixa carretera del dia anterior, molt més transitada, això sí.

Compte amb la rotonda! Aquell té preferència? Jo crec que era cap a la dreta…

Així sí, així sí que m’agrada començar el dia, amb acció!

Antiga capital d’Anuradhapura

L’antiga capital des del s. IV aC fins a començaments del s. IX , declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO al 1982, és el que el nom diu, una capital, un nom que s’ha guanyat gràcies als 40km2 que la limiten, sent un dels jaciments arqueològics més grans del món i un punt clau per començar a entendre la cultura d’aquest país.

Avui ens toca meravellar-nos davant la magnitud de les estopes, barrejant-nos entre centenars de fidels que porten ofrenes a Buda, aprendre les primeres pinzellades d’aquesta increïble religió budista i desconcertant-nos davant d’un arbre mil·lenari… Pinta bé oi?

Anem per parts. Per visitar el jaciment tenim diverses opcions que bàsicament es divideixen en dos: Pagar honestament els 25 dòlars per cap que ens demanen a les taquilles, o no fer-ho. Sembla fàcil, i és que ho és.

L’antiga ciutat no està delimitada en cap moment per balles, sinó al contrari, té uns quants accessos. Un cop decidit que es vol ver, també cal decidir com es farà. L’opció de recorre-la a peu no l’aconsello gaire, les distancies, són força llargues. Teniu l’opció de fer-ho amb bici o llogar un conductor amb tuk tuk. La de la bici...que voleu que us digui, si us pilla un dia de calor sufocant, com ho són la majoria, jo crec que és una matada innecessària, així que no ho dubteu, o entreu amb el vostre tuk tuk o contracteu a algú que us porti, segur que és força econòmic.

Què vam fer nosaltres?

Al primer moment vam accedir conduint el nostre tuk tuk passant per davant de les taquilles amb la mirada fixada a la carretera com qui té molt clar on va. Però en plantar-nos als peus de l’estopa Jetavaranamaya i adonar-me que m’havia oblidat quelcom per cobrir-me les cames (made in les cabretes que salten arcs de sant Martí al meu cap), ratificant que allò no era Europa, i que encara no havien vist el negoci de plantar-hi una paradeta amb 4 sarong per les despitades com jo, vam haver de tornar direcció a la ciutat nova, burlant de nou als escassos controls d’accés.

Sense gaires miraments preníem un parell de sarongs, on el simpàtic dependent ens va donar una master class de com s’ha de vestir, perquè no val amb fer un nus al costat, no, el sarong té el seu propi estil.

Satisfets, ara si, ens vam dirigir de nou al nostre tuk tuk quan vam veure una colla d’homes al voltant d’uns vehicles, eren taxistes que s’oferien com a guies, alguns amb distintius improvisats a la butxaca de la camisa. Després de debatre uns instants la possibilitat, conscients de la magnitud de les ruïnes i el nostre desconeixement general, l’opció de gastar 3000 rupies (17€) en un conductor que alhora era expert en la matèria ens va convèncer. Perquè he d’admetre una cosa, per molta motxilla que portem, per molt autèntic i per lliure que volguem fer el viatge, crec que, si del que es tracta és d’aprendre i entendre la cultura d’un país, a base de Lonely Planet no anirem gaire lluny. Val la pena apostar pels coneixements locals.

Per tant tornàvem a les ruïnes, amb xòfer/guia i havent-nos estalviat 33 euros. No està mal oi?

conductor

Entràvem de nou, per la porta del darrera (per dir-ho d’alguna manera, perquè portes no n’hi ha ni una) amb el nostre nou company cingalès.

Primera aturada no gaire lluny, Vessagiriya, on unes imponents roques formen les coves on s’hi assentaren els primers monjos budistes de l’illa arribats del país veí.

Pots veure-hi pedres grans o pots anar més enllà, i aquesta és la diferència d’anar amb guia. La part més baixa de la roca està tallada de tal manera que evitava que l’aigua de la pluja desfilés cap dins de la cova, o la forma del terra modelada, per evitar dolències d’esquena durant les llargues hores de meditació.

Sin título1

Sin título2

Continuant amb la nostra visita cultural, passats 5 min ens aturàvem a l’aparcament del temple budista dIsurumuniyaFet construir per albergar una comunitat de monjos portats pel rei Tissa cap al s. III aC.

Aquest recinte és construït sobre roques, creant edificis a diferents nivells, on trobem una gran imatge de Buda recolzada on s’hi apilen flors i ofrenes en mostra d’agraïment. Aquella imatge, plena de color,  desprenia vida.

Sin título5

bty

bty

bty

Les creencies asseguren bona sort si encertes al llençar-hi una moneda.

IMG_8211

Passejant tot seguint les passes del nostre guia entràvem dins el museu on velles pedres i aquarel·les ens mostràvem l’història, sigui real o llegendària, sobre els fonaments d’un país meravellós. Amb un anglès a estones indeduible l’home s’afanava a contar-nos cada una de les interpretacions. L’estany que presidia el recinte a peus de la roca deixava veure la petita pagoda blanca que s’hi alçava, i des d’on es tenies unes vistes precioses de l’antiga ciutat.

Per accedir a aquest temple vam haver de pagar 200 rupies, però ehh de molt bona gana.

IMG_8218

IMG_8219

bdr

Tercera aturada al temple Sri Maha Bodhi, on trobem el primer arbre plantat per la mà de l’home al món, allà cap al 288 aC. Bodhi, anomenat així de manera comuna, es diu que és l’arbre sota el qual Buda va arribar a la il·luminació a l’Índia, i que després d’un intent de destruir-lo es va transportar un esqueix a Sri Lanka, on el rei Tissa el plantar i protegir. Avui, ja són molts els esqueixos que se n’han extret per replantar al llarg i ample de tota l’illa.

L’arbre més venerat pels budistes, sense cap dubte, amb fulles en forma de cor que s’han convertit en símbol del budisme i que cada dia aplega centenars de fidels d’arreu.

Sin título7

Per accedir-hi primer hem de passar un control de seguretat, com sempre, les dones per una banda i els homes per l’altre, i òbviament descalçar-se i cobrir-se cames i espatlles.

A part de l’arbre sagrat, el temple té un parell de capelles amb imatges de Buda que no criden gaire l’atenció.

Els exteriors son plens de peregrins resant en veu alta, portant entre les mans flors, closques de cocos amb menjar i encenen encens. Banderoles i banderes budistes donen color als murs i el fum dels bastonets d’incenç clavats en la sorra et penetra grabant per sempre aquells olors.

Tancant la porta de l’última capella rere el nostre pas, el nostre amic cingalès ens anunciava que durant una estona alguns dels temples romandrien tancats. Bon moment per refrescar-nos prenent algo fresquet, i quin millor lloc que al “colmadet” dels seus amics a les immediacions. On un matrimoni ens obriren un parell de cocos que provàvem per primera vegada. Allà sota l’ombre d’unes quantes palmeres descobríem sabors i textures noves. Uns cocos dolços, tendres i gelatinosos, ben diferents dels que n’estava acostumada.

bty

Després de la calor que estàvem passant aquell suc i aquella Coca-Cola ens van tornar a la vida, mentre entre rialles tractàvem de comunicar-nos. Unes rialles que a aquelles alçades ja enteníem gràcies a la frase del nostre guia dona-li un somriure a la vida i ella te’l tornarà”, és una bonica manera de pensar oi? Doncs així pensa aquesta gent que somriu a tothora.

Amb el temps bastant just, repreníem la marxa cap a Thuparamaya, l’estopa més antiga de Sri Lanka i sota la qual, diuen hi és enterrat l’os de la clavícula de Buda. Una estopa que ha sigut destruïda i renovada en diverses ocasions i que ara ja és considerada com a lloc arqueològic del país.

IMG_20170823_130516.jpg

Tot seguit, Abhaagiri i Ruwanwelisaya ens deixen imatges de les impressionants dimensions d’aquests temples.

IMG_4617

IMG_4622

IMG_4624

IMG_8227

bdr

IMG_8230.JPG

I sense adonar-nos, encisats, caminat entre antigues ruïnes, tractant de desxifrar el significat dels gravats de les pedres, arribava l’hora de dinar i finalitzàvem la visita cultural.

Ajuntant les mans i inclinat el cos endavant dèiem adeu al nostre anfitrió a les portes d’un restaurant que ens va recomanar, on podríem menjar alguna cosa sense gaire picant.

Entràvem a un bufet lliure, caminant entre un gran grup d’occidentals a la recerca d’alguna cosa que no els hi arranques les poques papi-les gustatives que els hi podrien quedar. Però lluny de trobar una truita de patates, tornàvem a omplir els plats d’arròs amb picant, pollastre picant, verdura picant, i més picant.

bty

Durant la espera a la cua per pagar, vam conèixer un matrimoni català que viatjava amb el seu fill petit. El seu recorregut per l’illa era ben diferent al nostre, visitant el nord. Van ser ells qui ens anunciaven el gran brot de dengue que patia el sud de l’illa d’ençà el Monzó d’estiu.

Aleshores ens van apareixer alguns dubtes. Tot i tenir traçada la ruta pel sud, els números de vides cobrades per la malaltia no ens van deixar indiferents, i ehh, no ho negaré, el nord em cridava molt!

Encara teníem uns dies abans no encarar al tukito cap al sud, primer posariem rumb cap a Trincomalee, la costa est, i allà sota alguna palmera prendríem la decisió.

Així que tractant d’evitar la conversa, recollíem les motxilles al nostre allotjament i ens acomiadàvem de la familia més que agraïts per la seva hospitalitat.

Amb les dues mans prenent de nou el volant del nostre tukito, l’Òscar posava la directa cap a la N-12, direcció Nilaveli, un poblet petit prop de la ciutat de Trincomalee, a una distància de 115km. El GPS ens deia que trigariem unes dues hores, cosa que sabiem es doblaria amb facilitat.

Captura.JPG

Conduint per les caòtiques carreteres ens enganxava la primera pluja del viatge i desplegàvem les cortines plastificades del vehicle que podria haver-se enfonsat en qualsevol d’aquells basalts.

La carretera ens regalava uns paisatges de postal, fent honor a l’anunci “d’Aigua de Ceilan”, planures infinites banyades per pantans i aiguamolls.

 

bty

Una carretera totalment recta, plana, que travessava petits poblats on la venda de queviures en algun local de dubtoses condicions era l’única manera de sostenir la família.

Les fogueres de palmera, coco i blat impregnaven l’aire humit de la pluja fent d’aquells kilòmetres un verdader viatge pels sentits.

Els senyals de trànsit avisàvem del pas d’elefants a la via, i il·lusionats n’esperàvem la seva presencia. Aliens totalment del perill que suposa, miràvem fixament la carretera tractant de avistar-ne qualsevol rastre. Però no, en aquell tram no vam tenir sort.

dav

Arribàvem a Nilaveli poc després de la posta de sol, amb un cel, ara ja si, ben clar, regalant-nos tons rosats i ocres.

Un petit poble costaner de casetes baixes i altes palmeres, custodiat a la par per gent local i vaques. On el turisme no fa mal a la vista i es fon perfectament amb la vida quotidiana de la gent local. Amb una llarga platja de fina sorra a la qual hi arribàvem a fosques i on coneixíem als seus petits habitants amb pinces i closca que corrien a tort i dret en sentir les nostres passes per amagar-se en algun cau improvisat.

L’allotjament escollit per aquesta nit, el Nilaveli Beach Rooms, un modest hostel a escassos 100 metres de la platja. A Nilaveli hi ha un gran ventall d’allotjament per tots els gustos i colors, però sincerament en vam tenir prou per escollir els 21 euros que valia la nit, les opinions favorables a booking i la proximitat per visitar el Parc Natural de Pigeon Island.

Un noi jove de complexió atlètica ens rebia obrint a fosques la tanca de fusta del jardí per entra-hi el tuk tuk, frondós, ple de vegetació i llargues palmeres. Hi corrien un parell de gossos ben cuidats, i, a diferencia de les anteriors nits, ens trobàvem amb altres viatgers.

Deixàvem l’equipatge a la senzilla habitació de parets blanques, guarnida amb una mosquitera rosa fúcsia i ens asseiem a sopar a la terrassa. Enfonsàvem els peus a la sorra que cobria el terra i saludàvem a un gros gripau amb una Lion a la mà.

IMG_8285

Sopàvem amb un nivell de picant acceptable, però sense sortint-nos de la línia dels noodles i fried rice, i asseguts a les rígides cadires de plàstic playeras acordàvem amb el noi l’excursió per visitar la reserva l’endemà.

Una visita més que esperada, on els dos enamorats del mar somiàvem en coincidir amb tortugues i taurons. Però això us ho explicaré el dia vinent, vale?

Mentrestant us deixo amb el vídeo del dia…Dale al Play!

Amb el cupo cobert del dia, amb la motxilla una miqueta més plena de coneixements i d’experiències, s’acabava un nou dia de sorpreses…

Bona nit Sri Lanka!

 

 

 

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s