Marrakech! La ciutat dels sentits (2a part)

-¿Que hi trobes Maria a Marrakech?

És una pregunta de fàcil resposta, però a la que li he dedicat uns minuts per pensar-hi…

A hores d’ara podria haver estat Marrakech, París, Londres o fins i tot la Seu d’Urgell. Sóc una persona com he dit idealista i enamorada dels meus records. Els tracto com si es tractés d’emocions vives, amb cura, amb delicadesa i amb molt carinyu.

Des de ben petita he anat sumant a una llista mental els llocs que han fet de mi el que sóc. En el pòdium d’aquest rànquing per descomptat s’hi troba la meva estimada Costa Brava, particularment Sant Antoni de Calonge i Palamós qui em va veure créixer, qui a cops de Tramuntana va esculpir en mi el caràcter d’una jove inconformista i somiadora… El meu Cap de Creus, lloc que em veié madurar (ufff quina paraula més lletja), curtirme i adonar-me de el que realment no vull a la meva vida. No sona gaire bé oi? Tot i així forma part d’un passat ple d’errors del que afortunadament n’he après i molt, i del que gràcies a ell la suma resulta positiva, per tant “aceptamos Port de la Selva como punto geográfico de crecimiento personal”. I la meva estimada Marrakech, la ciutat dels sentits, on i va aterrar un pardalet i en va sorgir un fènix…jajajaja

Aleshores, tenint en compte que Marrakech és el punt neuràlgic de tota aquesta història i bogeria viatgera, la que em va tornar a posar els peus a terra per no perdre’m ni un instant de el que m’envolta, i la que ha despertat de nou aquella nena despentinada pel vent del nord, si a això li sumem la quantitat d’estímuls que la ciutat dispara a “modo ráfaga” caminis per on caminis, la ciutat no et permet traslladar el teu pensament a enlloc més que allà mateix. Per tant aquí teniu la resposta, Marrakech és i serà el lloc perfecte on el temps s’aturarà i assaboriré aquell dolç gust a llibertat que em va ser retornat després de tant de temps.

IMG_7467


 

Diumenge? Sí.

Sincerament? En tinc prou amb un cap de setmana a la medina d’aquesta ciutat, crec que és el temps just per agafar aire i no embogir dins aquest caos. Però sé que no passarà gaire temps perquè s’hi estampi un segell igual al meu passaport.

Doncs allà i vam deixar les miques que van quedar de l’esmorzar al petit pardal. Avui ens asseiem en aquella terrassa arrepenjant-nos al respald dels sofàs mirant més enllà, mes a poc a poc de l’habitual, allargant les converses amb els companys del Riad, buscant amb la mirada el punt més llunyà, agafant aire, pensant en el que Marrakech ens havia brindat. Suposo que és inevitable pensar-hi encara que teníem tot el dia per davant, però l’endemà tot havia de tornar (tornar… Ho penso i penso, per què?). Crec que no he escollit un bon dia per escriure sobre Marrakechjajajaja

Vinga, va! El planing del dia?

Palau Bahia, tombes Saadies, la Kasbah, el barri jueu, i com no… el comiat…a la meva plaça preferida. Som-hi? Som-hi!

Comencem el dia com Déu mana, perdent-nos entre els carrerons de la medina. M’encanta!

Arribem al Palau Bahia travessant els seus verds jardins després de pagar els 10mad de l’entrada, uns jardins cuidats, amb ombra que agraïm, avui el dia colla de calor. Aquest palau diuen que guarda una bonica història d’amor, encara que em fan gràcia les històries d’amor d’aquestes cultures que tenien vàries dones i unes quantes concubines…

Construït a finals del segle XIX sota la petició del sultà Ahmed been Moussa qui va reunir els millors artesans d’ aleshores.

El seu nom significa “la bella” o “la brillant” en honor a la seva dona predilecta. Ni més ni menys quatre dones i vint-i-quatre concubines formaven el seu arèn. El palau es va construir en una sola planta, i es diu que va ser perquè el visir patia problemes de mobilitat a causa de la seva obesitat.

Compta amb 160 habitacions i diversos patis, el principal, el pati d’honor presidint-lo una font on ara els turistes ens podem refrescar mentre gaudim de la grandesa dels detalls de l’edifici. Actualment tan sols és possible visitar un terç del palau i les habitacions són totalment buides per culpa del saqueig rere la mort del visir, tot i així meravella cada racó, cada porta, cada sostre treballats d’una manera tant minuciosa i artesanal.

dav

dav

dav

IMG-20160617-WA0051

IMG_7510.JPG

Españoles por el mundo!

 

Si, ens vam trobar de nou amb la Samanta i el Rafa dins el palau, i el que passa quan viatges que si et creues amb més persones que parlen el teu idioma es crea un clima que sembla que hàgem passat els últims Nadals junts!

Les anècdotes les he decidit deixar pel muntatge del vídeo, i hi ha coses que és millor veure-les que ser explicades!

Amb tot això deixàvem enrere les muralles del Palau Bahia i posàvem rumb a les tombes de la dinastia que va regnar en l’època daurada de Marrakech, les tombes Saadies.

Travessant la plaça dels Ferbatries passem per davant de la mesquita de la Kasbah, tancada al públic i només accessible als musulmans, m’encantaria veure tot el que amaga aquest edifici…

Accedim al recinte passant primer per caixa i pagant de nou els 10mad del tiquet, aquesta caixa col·locada en un passadís que poc dona a endevinar el que amaga. Un passadís ocult que va estar tapiat fins al 1917 quan els francesos cartografiaven la zona des de l’aire i van descobrir aquestes meravelloses restes que ara ens deixen de nou amb la boca oberta.

Situem als Saadies entre el 1524 i el 1659. Va ser el sultà conegut com el “daurat” qui va ordenar construir un mausoleu sobre la tomba del seu pare el 1557, encara que va ser més endavant quan es va construir un mausoleu annex format per tres sales on en una d’elles actualment trobem la impressionant sala de les dotze columnes.

Rere la caiguda de la dinastia, el sultà Mulai Ismail va fer enderrocar tot el que l’anterior dinastia havia construït, tapiant i deixant en l’oblit aquesta edificació fins que els francesos la van redescobrir i posteriorment rehabilitar. En el vídeo podreu veure alguna imatge de l’estat en què es van trobar.

Emmarcades per un extrem amb la part sud de la muralla, en la Kasbah, accedim a un jardí descuidat tenint en compte que venim del Palau Bahia. Està clar que la principal atracció del lloc és la sala de les dotze columnes. Un petit passadís deixa pas a una de les imatges més impressionants de la ciutat, crec. Les columnes de marbre de carrara, el sostre de fusta de cedre amb relleu d’or i la tènue il·luminació fan d’aquell un moment únic, quedant meravellat davant de tanta perfecció.

IMG_7513

dav

IMG_20170618_135358.jpg

A ambdos costats de la sala, en trobem dues més, molt mes austeras, i al jardí les més de 100 tombes dels soldats que van servir a la familia.

IMG-20160618-WA0022.jpg

Una visita que no et porta més de mitja hora però que realment val la pena.

Ara si, després de les dues visites culturals i després que de nou em trobés les portes tancades del palau del Badi per reformes (sempre és bo que et quedi alguna cosa per conèixer, per tenir una excusa per tornar), dedicarem la resta del dia a fer allò de caminar sense rumb. I ja que som tan a prop, comencem per Bab Agnaou, datada del segle XII i una de les 19 portes que donen entrada a la medina, però sense cap dubte la que ens mostra l’arquitectura més bonica. Diuen que d’ella es penjaven els caps i els cossos dels jutjats… Deu ni do…

IMG_20170618_141242.jpg

La calor era algo terriblement insuportable, d’aquelles que et fan perdre per uns segons el sentit, el que indiscutiblement feia que creixés la meva admiració per la devoció d’aquella gent que no prenia ni una gota d’aigua fins a la posta del sol. Perdre’s al barri del Mellah era la millor opció doncs, on l’ombra es fa més present. Si en algun lloc de Marrakech hi ha caliu, és en aquesta part sud de la ciutat, on la gent desenvolupa la seva feina als mercats i botiguetes a part del turisme. On pots comprar fruita, verdura, espècies i remeis casolans, gallines i conills o peix improvisat en una tauleta coent-se a 40 graus sense gel i amb una descarada capa de mosques!

IMG-20160618-WA0020

maara

marra

Caminem a munt i vall entre el barri jueu i la Kasbah. La que va ser la primera construcció fortificada de la ciutat quan cap a l’any 1.062dc l’almoràvit Youssef ben Tachfine i la seva dona Zeinab es van adonar que aquell lloc de pas al desert, era un gran punt estratègic, i aleshores s’hi van alçar les primeres muralles per protegir els qissariat (mercats coberts) i mesquites.

Així que entre olors i converses amb els tenders arribem a l’hora de dinar, i avui el lloc escollit és una d’aquelles terrassetes a la plaça de Ferblantiers. Últim dinar a la meva ciutat preferida… Amanida i tagín i una estona per retenir al paladar el ventall d’espècies i sabors concentrat en aquell plat fosc de ceràmica.

La tarda va transcórrer sense mes, cap aquí, cap allà i quatre souvenirs per la família. Motxilles preparades al Riad i l’avís de què no deixem per molt tard la tornada a l’aeroport perquè quan es pongués el sol no trobaríem ni un taxi, ja que comença la festa i el tiberi. Però no podíem marxar d’allà sense aquell últim te a Jemaa. L’Oscar li ha pillat el truc ràpid, i compartir amb ell l’espectacle d’aquell indret, veient-lo intentant esbrinar tot el que la plaça amaga és divertit. Últims moments al meu raconet estranger amb una d’aquelles “entrevistes al Sr. Morell” on somiem on volaríem si el temps ens fos regalat. No hi ha diners que paguin aquesta estampa. Aturat temps! Que el sol no es pongui mai…i el fum de les brases i el so de les flautes dansi més lent…

mjs.jpg

 

IMG_7478.JPG

Així que sense mirar gaire enrere ens trobem de nou amb els companys del Riad i prenem el taxi que a una velocitat d’infart, passant per alt tots els semàfors i sota un preciós cel rogent ens deixa a l’aeroport.

Comença a ser costum la frase de “no, no és periodista, tan sols treballa a televisió” al control d’extrangeria, segell al passaport mirant-nos de reüll i aquell cafè europeïtzat davant la porta d’embarc… no calen comentaris no? jajajaj

Però tot té un final, sabeu per què? Perquè s’ha de deixar pas a el que vindrà, i de ben segur que ens esperen mils d’aventures i paratges més. I aquells també passaran, i aquest és el cercle que enganxa. La història d’una vida que saps com i on comença però mai saps com i quan acaba. Mentrestant, seguirem desplegant el taulell de joc, ja sigui entre aromes a canyella, grans ciutats Europees, selves asiàtiques o el que deparin els daus. Perquè sí! Seguim jugant més que mai!

No m’agraden les comiats, i aquest no ho és…

Marrakech!, ens veiem l’any vinent!

Seguiré somiant, seguiré aprenent, i sobretot seguirem vivint!!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s