Marrakech, sentits a flor de pell. (1a. part)

Obrir els ulls, i saber que ets a Marrakech… sobren les paraules…

IMG_20170617_101533.jpg
Que si, que sóc una pel.liculera, que potser em passo idealitzant les coses, que no cal dir mil vegades l’enamorada que estic d’aquesta ciutat i el que ha significat per mi, però no veia el moment que es fes de dia per sortir al carrer i fer allò de no pensar en res, només deixar-se portar pels carrers enrevessats, per les olors de les espècies, pels cants de les oracions, pels cents d’estímuls que la ciutat ofereix. Marrakech sense cap dubte és la ciutat dels sentits i una vegada més sabia que ens sorprendria.
“Amunt Kumballà!”
I és curiós, a casa, quan em llevo no vaig més enllà del cafè amb llet fins a les onze, i quan et diuen que l’esmorzar està inclòs, almenys a mi, m’entra una gana devoradora. Com pot ser que a les vuit del matí em càpiga a l’estómac unes truites, pastes amb mel, torrades, cafè amb llet i suc de taronja? Encara no li trobo el sentit. Tot i així, des de la panoràmica terrassa del Riad, en companyia del petit pardalet cantarí que cada matí venia a la recerca de les miques que s’escolaven del pa, ens vam atipar fins no poder més agafant forces per al dia que ens esperava. Tot i estar sota ombra podíem predir la calor que ens acompanyaria les pròximes hores. Som-hi?
Per fer-nos una idea...Marrakech es compon de la ciutat Nova, la qual es va construir durant el protectorat francès cap al 1912 i la ciutat emmurallada o la ciutat roja, fundada 1062 per Ibn Tasfin. Patrimoni de la humanitat des de 1985, la muralla es va alçar al segle XII amb la idea de protegir els mercats i el campament militar, ampliant-se a mesura que creixia la ciutat fins a protegir totalment les 600 hectàreas que avui formen tots aquests entramats carrers on regne un dolç caos. Regentada per artesans de tots els oficis, amb una arquitectura que ni Google Maps pot desxifrar, l’atractiu més gran és sense cap dubte perdre’s, deixar la ment en blanc i deixar-se seduir pels colors, aromes, sons i sabors…

guias-de-viaje-Marrakech-Mapa1.jpg
Òbviament, la medina és l’escollida per la nostra escapada de cap de setmana.
El “planning” del matí? La madraza de Ben Youssef, les curtiduries i una mica de zoccos de camí. Tot Situat al nord de la medina.

La nit avanç, com que havíem arribat tard a la nostra habitació no teníem idea de què ens trobaríem avui a l’obrir la porta de sortida del Riad. I efectivament, érem al mig de l’aldarull. Just a la façana, tant a dreta com esquerra desenes d’articles de bijuteria, valoris, peces de pell… un peu encara en el silenci sepultant del Riad, l’altre al caos de la medina, així, sense anestèsia!

IMG_7389.JPG
Pots trigar més o menys o pots donar més voltes que un rellotge, però un cop ja has estat a la medina no és difícil situar els punts més emblemàtics de la ciutat tot i que els carrerons t’intenten enganyar acabes sortint on volies, però voleu que us digui algo? Mola més, mai passes dos cops pel mateix lloc.

IMG_7388

L’idea era tòrcer per al carrer Znikett Rahba i seguir el més recta possible fins a donar amb l’escola musulmana, però com era d’esperar, encara que no va ser gaire complicat, hi van aparèixer tots aquells carrerons que et volen tornar boig. Però aquesta és la gràcia de la ciutat, tot el que et vas trobant pel camí. Per l’Òscar era tot una experiència nova, tan diferent del que habitualment trobem a casa, caminava amb els ulls tan oberts que s’em escapava el somriure,recordo quan era jo la que estaba al seu lloc, i per mi, un retrobament. Aquelles olors, els colors...aquella cantonada, aquella placeta… Perquè em sentia a casa? Perquè em sentia tant còmode esquivant ciclomotors i mars de gent? Què vas fer amb mi Marrakech…?
Entre “mira això i mira allò”, artesans de tot tipus, botigues de dolços coberts de mel i abelles, fruites i verdures de tots els colors, mes tots els que ens van voler vendre els millors productes del món, i una temperatura que ja rondava els 40 graus ens plantàvem a les portes del Museu de Marrakech, i una miqueta més enllà, la Madraza.
La Madraza de Ben Youssef va ser l’escola d’estudis superiors religiosos del Coran més gran del nord d’Àfrica. Construïda al segle XIV sota la dinastia dels Benimamers. En la millor de les seves èpoques l’escola va acollir fins a 900 estudiants fins que en 1962 va tancar les seves portes a causa de la competència amb les escoles de Fez. Una gran mostra del que amaguen aquests palaus als que generalment només tenen accés els musulmans, la madraza ens mostra un exemple espectacular de l’arquitectura àrab-andalusa, a la que s’hi accedeix modestament per un passadís en forma d’angle, el qual et porta al pati exterior amb terres de marmol de Carrara, amb un estanc al mig del mateix material (en el que encara no hi he vist aigua), una arquitectura tan elaborada i minuciosa en la que perds la noció del temps contemplant els estucs i el treball en la futa de cedre, els arcs i les gelosies.

Els estudiants, s’allotjaven en les 132 cel·les austeres de la primera planta, no feien més de 3m2. Encara són visitables i ens podem fer una idea del minimalisme en què vivien, tot just un matalàs, un pupitre on posar el Coran i una placa per cuinar.
El preu de l’entrada, com tots a la ciutat és irrisori, 20mad i per 10mad més t’inclouen l’entrada al museu de Marrakech. L’horari és de 9h a 18h.

davdavsdr
Sense adonar-nos, bé, sí que ens vam adonar, perquè vam fer el burro una estona i mes, el planing del matí es va retrassar. Així que després dels números de circ a “casa l’Òscar” i a “l’habitació que li tenia llogada a la família de xinesos” i després de la sessió fotogràfica de “postureo” posàvem la directa una mica més enllà, cap als límits de la muralla on trobaríem les curtiduries.
Caminant en fila pel fil d’ombra i amb l’ampolla d’aigua a la mà. Arribàvem on no et sols topar amb gaires turistes, bàsicament perquè ja no hi ha botiguetes d’artesanies ni records. Ara trobem algun taller cinc esglaons més a vall, de dimensions híper petites on 3 o 4 persones treballen la pell que han portat de les insalubres curtiduries. Amb el terra cobert de retalls i unes eines del mes precàries aquella gent es guanya la vida. Un d’ells es dirigeix a nosaltres i s’ofereix a portar-nos a veure el procés. Més enllà, un carrer ample amb diferents portons de fusta on darrere s’hi endevinen aquests pous plens de líquid. I una mica més enllà el que seria la curtiduría principal. Aquell noi ens hi va deixar, i acompanyats d’un senyor la mar d’arreglat que tan sols parlava francès, i amb unes fulles de menta a la mà per si l’olor no era del nostre agrad, vam entendre la dura vida d’aquelles persones que cada dia, sota el mortal sol africà es guanyaven el pa, i que en aquell moment, a causa del ramadà, ni tan sols tastaven l’aigua. Una imatge que em va quedar gravada a la retina… com aquell nen de no més de 10 anys es banyava dins aquells pous… Durant una mitja hora ens va parlar dels diferents tipus de pell, del procés i de les condicions laborals. Aquells homes no podien tenir cara de salut ni qualitat de vida, des de les sis del matí fins a les dues del migdia, s’exposaven a líquids abrasius, treballaven la pell de camell, de xai… Tot elaborat en unes condicions que òbviament aquí serien il·legals, guants? mascareta? protector solar? Evidentment encara no hi han arribat al Marroc els cursos de riscos laborals, i encara que ens encanta veure la cara B del món, la més humil i salvatge, em compadeixo d’aquelles persones que podent tenir una vida com la meva, no la tenen només pel fet d’haver nascut en llocs diferents. Allò senyors, era una putada.

davdav
He llegit en vàries webs de viatges que després de visitar les curtiduries la persona que els hi ha fet de guia els hi ha demanat un “donatiu” i alguns d’ells s’han negat pel fet que al Marroc, igual que a qualsevol part del món volen treure calers del turista, i jo em pregunto… No val diners el teu temps? Li obriries les portes a un desconegut i li explicaries com treballes pel simple fet que té curiositat? Doncs jo crec que no. Senyors, si és cert que viuen al tercer món, però no crec que n’hàgem d’abusar, no?
Amb tota aquella informació i imatges al cap, ens perdíem de nou als zocos, el sol estrenyia massa i necessitàvem refrescar-nos a una d’aquelles terrasses amb vistes a la ciutat de la plaça Kedima, abans de posar rumb a les portes dels jardins Majorelle, on treballa l’Arantxa, una amiga de l’Òscar que des de feia ja uns quants anys es va insta.lar al Marroc, i ens esperava per dinar.

IMG_20170617_125021.jpg
La tarda va transcórrer al voltant d’una taula, sota un cel encapotat, amb l’Arantxa, el Rafa i la Samanta, unes quantes històries, rialles i complicitat, fins que la tempesta ens va espavilar i fer aixecar de la Terrassa. Tornàvem a la vella ciutat emmurallada amb la Samanta i en Rafa, entrant aquest cop per la porta Doukkala, travessant l’anegada i adoquinada medina on semblava que la pluja no afectava ni al senyor que venia potes i caps de cabra esteses a terra. Si mes no curiós. Xops completament ens dirigíem a Jemma el Fna però sense fixar-nos gaire. Fent tot allò que no faries ni de broma a la teva ciutat, com, tastar els dolços de massapà que un noi sense ganes de res ens va servir enfonsant els dits dins una palangana amb mel. Està clar que si ets escrupulós aquesta no és el teu lloc.

IMG_20170617_210801.jpg

Com per art de màgia, a l’hora acordada, quan el sol es pon rere la Kutuvia, la pluja va cessar, deixant-nos gaudir de l’espectacle des de la terrassa del Cafè Glacier amb aquell té a la menta que feia un any anhelava. El cel es va tenyir del taronja més càlid, la gent tornava a la plaça a preparar la festa que vindria seguida del cènit, i allà érem, despentinats amb la roba completament xopa, rient, immortalitzant el moment… “Atura’t aquí vida...fes que aquest cap de setmana no acabi mai…” Tot era tan perfecte…

sdr

Petit Príncep, sempre, passi el que passi, cada cop que m’assegui aquí i contempli aquesta plaça alçaré el got i brindaré per aquell 16 de juny de 2016, per tu i per tot el que està per venir...”

IMG_20170617_190706.jpg

IMG-20170617-WA0087
Amb tanta emoció va arribar l’hora de sopar i l’escollit aquella nit era el Terrasse des Epices, amb unes vistes precioses, i un ambient despreocupat. Però com sempre anàvem tard i els ingredients a cuina eren limitats, i va ser el personal l’encarregat de decidir. Amanida Cèsar i tajin de xai. Doncs genial. Repeteixo que les vistes eren genials i segurament per l’hora que era i perquè havia plogut érem gairebé sols en aquell terrat a peus de la plaça on els nens jugaven i reien després que la família s’atipés amb un sopar digne.

Ens despedíem de la parella a la plaça Jemma , ells tenien l’allotjament a Gueliz i nosaltres continuàvem a pesar del cansament a la recerca de les cerveses que ens havia dit el noi del Riad que trobaríem a l’hotel del final del carrer perpendicular a la Koutubia. A l’estar el país en ple Ramadà, aconseguir alcohol no era feina fàcil, almenys a la medina.

Podíem acabar el dia millor que cervesa en mà, sota el cel estrellat amb els peus dins la piscina? Doncs així… amb la vista perduda entre els estels recordàvem anècdotes del dia. Una pau i una serenor que, e de reconèixer només sento quan viatjo, quan el meu cap no rumia més del compte, quan no va més enllà de l’avui, quan sóc jo qui decideixo cap a on camino…

IMG_20170617_233801.jpg
L’escapada serà curta, ho sé, però intensa ho està sent una estona! Bona nit Marrakech!

I com que val mes una imatge que mil paraules aquí us en faig cinc cèntins del dia!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s