70 hores al Marroc. Essaouira, la perla de l’Atlàntic.

  • El Marroc és un altre d’aquells països al que hi vaig arrivar de casualitat. En un moment de canvis, de descobriments…I perquè no dir-ho…? Marrakech hem va veure sortir de l’ou. Aquesta caòtica ciutat hem va recordar lo bé que s’hi està lluny de la zona de confort i va ser ella qui amb el temps ha vist i creat el que sóc ara, la Maria que no es vol perdre ni un sol detall del món que l’envolta.

Marrakech desperta tots els sentits. TOTS.

En començar l’any i plantejar-me els destins que volia visitar tenia clar que s’havia de trobar un foradet per un d’aquells tes a la menta a la plaça Jemaa El-Fna. Un moment màgic, amb la mirada perduda entre el frenesí de la pintoresca plaça, entre flautes d’encantadors de serps, el fum de les brases dels restaurants ambulants, el color del sol ponent-se rere la Koutubia, i aquella brisa fresca que et despentina després d’un calorós dia entre els carrerons de la medina. Potser algun dia algú inventarà una paraula per descriure aquell moment, mentrestant hem costarà trobar les paraules.

Així que, de nou obro la web per excel·lència que hem porta al meu món de Narnia, Skyscanner, i sorprenentment els bitllets mes econòmics són el mateix cap de setmana que hi vaig ser l’any passat. Clarament era així perquè hi havia de tornar per celebrar el primer aniversari del millor canvi que ha fet la meva vida… Per tant…COMPRAR! I un altre cop aquelles papallones a l’estomac hem recorden que sóc viva i que sóc on he de ser.

Aquest cop el acompanyant era ni més ni menys que el que seria el meu company d’aventures aquest estiu, el meu Kumballà preferit, d’aquelles amistats que perduren després de gairebé 20 anys i que amb els anys s’enforteixen els llaços. Ell va ser l’encarregat de l’allotjament, i és que ser actor va amb la seva manera de ser i aquesta manera de ser et fa tenir amics a tot arreu del món, i tot i que ell mai havia trepitjat el país l’esperaven amb els braços oberts.

I aquest és el preludi d’un increïble cap de setmana al Marroc. Del que tan sols n’esperava un parell de tes i va resultar ser un dels millors viatges de la meva vida. Som-hi?


Puntual i amb els ulls encara inflats, a les 5 del matí m’esperava l’Òscar, amb el seu Megane de fa 15 anys que ens portaria a l’aeroport. “Kumballaaaa, marxeeeem!” A penes havíem dormit dues o tres hores, però l’emoció anul·lava tot el cansament acumulat de la setmana. Anava de copilot d’un dels millors companys de viatge que es pot tenir.

Com en la majoria de viatges curts, vam deixar el cotxe a un dels pàrquing dels afores de l’aeroport, Park and Fly, qui per 18 euros ens guarda el cotxe 3 dies,  i ens porten i recullen de la terminal. La millor opció sense cap dubte.

A aquelles hores les cues són inexistents tot hi rebre un missatge de Ryanair demanant-nos que hi fóssim tres hores avanç pels recents enduriments al control de seguretat.

IMG_7322.JPG

A les 7.40h despegava el nostre avió destí aeroport de Menara-Marrakech. Som a tan sols 2.15h de vol i el millor de viatjar-hi a l’estiu és el canvi horari, ja que allà serien dues hores menys, per tant a les 8.30h i després d’un tranquil·líssim vol, ja érem a la cua per sellar el passaport d’entrada al país.

Allá mateix vam aprofitar per canviar uns quants euros a dírhams i vam buscar les oficines de lloguer de cotxes. A grans trets i perquè us feu una idea 1 euro equivaldría a 10mad.

A través de la web Holidays Autos havíem reservat un turisme per apropar-nos a la costa, fins a la localitat pesquera d’Essaouira, la que hem vaig quedar amb ganes de conèixer l’any passat.

Per contra el wifi no es connectava, i jo, que ho he d’admetre sóc bastant desastre, no recordava amb quina companya havia reservat el cotxe, i molt menys havia imprès el comprovant, per tant, havíem de preguntar un per un. Suposo que ho portàvem pintat a la cara, quan el representant d’una companyia local ens va cridar i molt amablement hem va oferir fer servir el seu ordinador per entrar a el meu compte de correu electrònic i sortir de dubtes. La cosa es va allargar una mica, buscar símbols en un teclat marroquí no era tan fàcil! Lamentablement per ell teníem la reserva amb la companyia de baix cost de Hertz, Thrifty, la finestreta del costat. Així que en 20 minuts ja érem al pàrquing amb un noi la mar de simpàtic prenent nota dels bonys i ratllades que tenia el nostre Peugeot molon, que tot s’ha de dir, estava molt i molt nou a pesar d’haver llegit més comentaris dolents que bons de la seva flota de vehicles.

coche.png

Que, perquè vam optar pel cotxe? Senzill, el cotxe et dóna independència i també era la opció mes econòmica. Per anar a Essaouira es presentaven vàries opcions, i encara que ja ho teniem decidit vam indagar per si de cas. Desde Marrakech surten autobusos per uns 7 euros per trajecte, unes 3 hores de camí amb un parell de parades per estirar les cames i tornant cap a les 5 de la tarda. I l’opció d’un guia privat o un tour compartit, una es deia 60 euros per cap i l’altre 30. Tots dos feien un parell de parades per visitar alguna coperativa de dones que treballen l’oli d’argan, i coincidien també amb l’hora de tornada, avanç que es pongués el sol. Per tant la millor opció, el cotxe de lloguer. 30 euros amb l’assegurança a tot risc i podent tornar a les 10 de la nit. Així que ens llençàvem a l’aventura de conduir pel Marroc i el seu dolç caos.

Havíem descarregat els mapes des de Google Maps, una opció genial que et permet disposar dels mapes de les zones que selecciones durant 12 dies. No té gaire pèrdua la veritat, n’hi ha prou amb agafar la N8 i seguir les indicacions.

Però com tot, t’hi has de fer, i potser el més complicat per qui no ha conduït mai al Marroc, com era el nostre cas, va ser sortir de Marrakech on tothom va, literalment al seu rotllo, i crec que esperen de tu el mateix.

Un cop fora de la ciutat el paisatge queda al descobert mostrant quilòmetres i més quilòmetres de res. Pedra i sorra. I totes aquelles coses il·lògiques que m’encanten com botigues improvisades amb quatre pals en mig del no-res, nens salvatges, senyors solitaris amb túnica i caputxa a uns 10 km de la civilització… (on van?).

coche2.png

Essaouira està a uns 180 km, i el GPS ens diu que trigarem més de dues hores i mitja. Si, sé que les trigarem perquè estic avisada de l’importància de complir els límits de velocitat.

Com m’agrada veure les coses desde un punt de vista no tant turístic. Arribar a la localitat de Loudaya i veure la que tenien liada amb les síndries i els melons va ser espectacular, camions i més camions, carros i burros, tots carregats fins a límits desproporcionats. L’holocaust de la síndria! Era surrealista com tot aquell mar de gent s’afanyava a apilar quilos i quilos d’aquells fruits rodons. Parades a dreta i esquerra, tots venent el mateix, capbussats en la seva feina que transcorria enmig de l’autovia, sense cap temor, “s’havien d’apilar més síndries!” aliens al transit i a la vida que creuava el seu modest poblat. El lloguer del cotxe ja havia estat amortitzat en aquell punt.

Passats uns 50km de Marrakech el paisatge es tornava monòton, envoltats d’un infinit de camps assecats pels quaranta i tants graus que castigaven la zona, però que ens donaven una sensació de llibertat indescriptible. “Kumballà, no fa ni una hora que conduïm i ja necessito quedar-me una setmana mes com a mínim”. De tant en tant un d’aquells homes que tenen l’estanc molt lluny, algun burro o cavall en la recerca d’alguna herbeta tendra…

coche3.png

Potser va ser passada una hora de camí que vam fer un “alto en el camino”. No veia el moment del primer tè al Marroc. He de reconèixer que mai hem veurà ningú prenent tè a Barcelona i que per molta menta fresca que li posin mai s’acostarà al d’aquest país, perquè ja no es tracta d’una qüestió de paladar sinó d’aroma i sensacions. Aquí el tè a la menta fa gust de llibertat, a “lluny de casa”, a aventura, a curiositat i a “primeres vegades”. Això és el tè al Marroc, una gran experiència amb nom i cognoms.

Ens vam aturar a la localitat de Sidi Mahtar, un poblat sense més, que sense tenir cap atractiu presumia amb una temperatura de 40 graus que no va dubtar en bufetejar-nos en baixar del climatitzat cotxe. Toma ya!

Ens miraven estranyats als dos locals on vam pretendre asseure’ns sense èxit, on les taules i les cadires eren mers objectes de decoració, ja que l’únic que servien eren refrescs d’una nevera que amb molts esforços l’únic que aconseguia era que no es desfés el plàstic. Seguint la filera de locals fantasmes arribem a una gran terrassa amb aforament per almenys 80 persones, amb uns quants adhesius als vidres amb la paraula Wi-Fi. Potser era el nom del gat perquè de connexió no n’hi havia. De cara a la carretera, a l’ombra, va succeir de nou, com en cada viatge, el moment en què m’adono que sóc a un altre país lluny de casa. A Marrakech encara ens parlaven en castellà, aquí vaig haver de desempolsar els meus petits coneixements de francès. Però si alguna cosa vaig reafirmant amb el temps, cada cop que viatjo és l’idioma universal, el del somriure. Les neurones mirall fan la seva feina que a vegades sembla fins i tot màgica.

S’ha d’admetre, va ser el pitjor te a la menta del viatge, escandalosament amarg. Però això ho dic ara, unes setmanes després d’haver tornat, en aquell moment tot hem semblava mes que perfecte. Vaig enrecordar-me de la meva mare en veure la menta enfonsada al got, quan l’any passat li vaig enviar una fotografia i ella hem va dir que allò semblava un Potus. Vaig somriure mirant de nou la carretera.

IMG_7323.JPG

No ho volia dir, però ho faré. L’atac espontani d’urticària de l’Òscar no remetia i veient-li el cos cobert d’ampolles vaig arribar a patir. En aquests casos acaba a l’hospital a punxar-se la seva dosis d’Urbason, però allà, les possibilitats eren nul·les. Ell tracta que no l’afecti a ningú mes que a ell, encara que potser desitjaria arrancar-se la pell per la coïssor, fa com si no res. L’animo i l’enganyo “no t’amoïnis, no es nota massa”. Però els dos ho sabem.

Tornem de nou a la carretera i ara hem toca conduir a mi, així ell pot anar fent el seu treball mental per tal de controlar algo que encara no sabem per què li passa.

Com gaudeixo fent coses noves! Agafava el volant amb les dues mans i hem deia “Estàs conduint al Marroc!” Una vegada més hem sentia agraïda a la vida per brindar-me de nou l’oportunitat de ser tan feliç, fent el que tant m’agrada i ara ja necessito, com és descobrir el món. Des de l’any passat, la primera vegada que vaig trepitjar aquest país, han sigut sis els viatges que he tingut la sort de fer i sento que cada cop en necessito més… Però el Marroc és i serà sempre especial, la cuna de la meva inquietud, i ara, conduïa per les seves carreteres infinites camí a la costa a saludar l’Atlàntic.

Mentre conduïa l’Òscar no sé quantes vegades li vaig recordar la qüestió dels límits de velocitat i lo assumit que tenia que ens acabarien parant. Doncs el que passa…que hem van callar la boca a mi. Durant el camí eren fàcils de reconèixer els controls perquè a peu de carretera la policia i clava una sombrilla i s’asseuen a esperar. Aquells no tenien gaire calor es veu, a uns 50 metres un d’ells es va plantar al mig de l’asfalt apuntant-nos amb la caixa metàl·lica que media la velocitat. Amb un somriure d’orella a orella el trempat policia ens va ensenyar la pantalleta que deia que conduíem a 96km/h. Però no era 100km/h el permès? Doncs no, a 10 metres d’on ells eren estava el senyal vertical que indicava el canvi a 80km/h. Que bé que ho fan! Així com qui no vol la cosa ens demanaven 300Mad, i com tot al Marroc s’ha de negociar. No vam collar gaire pel fet que l’únic autoritzat a conduir era l’Òscar i si es posaven a mirar papers a mi no hem cobria l’asseguranssa, així que molt al nostre pesar vam treure del moneder 150 dírhams. I així sense ni un sol resguard ens vam acomiadar del simpàtic uniformat, desitjant-nos van bon viatge, avisant-nos que un xic més endavant hi havia un altre control. I pa la saca! Jo de gran vull ser policia del Marroc! No cal que t’hi esforcis, tot està preparat pel desastre, si et volen parar i multar trobaran la manera de fer-ho.

Però en fi, no és mes que una anècdota del viatge que amb molt de gust carrego a la motxilla.

Entre converses sense gaire sentit, caminants zombis i edificacions que apuntaven maneres i es van quedar en quatre blocs de ciment, el paisatge es tornava progressivament més verd i amb ell l’aire més fresc. Ens endinsàvem a la regió de l’Argània Espinosa, l’arbust encarregat de donar el fruit que posteriorment es converteix en el que en diuen l’or líquid, gràcies a les seves propietats antioxidants. A partir d’aquí vam començar a badar de nou, fixant la vista en la copa dels arbres esperant dislumbrar les famoses cabres que els trepan per tal e menjar-se’n el fruit. I és que som feliços amb poc, eh! Només volíem veure aquell espectacle de cabres apilades sobre les branques.

Una de les parades previstes per atenuar les 3 hores de carretera era en una cooperativa on les dones treballen l’argan, buscant l’oportunitat de prosperar dins una societat encara tan desigual. Gràcies a aquestes cooperatives les dones, tant joves com grans tenen la possibilitat d’estudiar i valdre’s per elles mateixes, i encara sabent que aquest negoci ja havia sigut més que explotat de cara al turisme, la idea original que té sabor a esperança i progrés ens seguia semblant suficient motiu per aturar-nos, veure el procés d’elaboració i perquè no, comprar algun producte del valuós oli autòcton.

A l’atzar, vam aturar-nos en una de tantes que eren senyalitzades a peu de carretera. Una senyora d’uns 45-50 anys es va dirigir a nosaltres en castellà, ens va sobtar la seva fluidès i comprensió i ens va explicar que l’havia estudiat. Estudiat, no après com la majoria de persones que viuen del turisme al país. Als voltants altres dones, algunes molt més joves llegien i escrivien en algun racó a la fresca.

coop.png
Vam passar a una sala, com si es tractés de una representació, unes dones ja d’edat avançada eren assegudes humilment a terra, cada una  dins del seu paper. Una pelava el fruit, l’altre el picava per treure el pinyol i l’altre el molia en una premsa manual de pedra que donava voltes per extraure’n l’oli. Elaboraven també melmelades, que, acompanyades d’un te i uns bocins de pa marroquí ens van fer tastar. Un boç que vam mes que agrair tenint en compte que no li havíem donat res més al nostre cos des de els entrepans de l’aeroport a Barcelona a les set del matí. Eren boníssimes! a mi personalment la mel no hem diu gaire i tant la d’argan com la taronja hem van deixar al·lucinant. He de dir que tot ens va semblar molt preparat, si, i que dubto que tota la producció es faci d’aquesta manera artesanal, però sigui com sigui, les dones d’aquella població d’alguna manera estaven unides per un somni i un propòsit i amb això ja en tenim més que prou, no marxarem més satisfets creient que viuen i treballen en condicions precàries. Així que després de passar per caixa ens despedíem d’elles amb un entranyable somriure. Des de aquí els hi desitgem molta sort en la lluita per la igualtat de possibilitats!

Ara si, la següent parada ja havia de ser Essaouira, no? Però…i les cabres? Fins i tot les dones d’aquella cooperativa s’havien estranyat que no les haguéssim vist, i els camps d’Argània començaven a desaparèixer a mesura que avançàvem… “crec Kumballà que demà haurem de tornar!” Ja tenim excusa per l’any vinent! Així que nuestro gozo en un pozo.

Sense gaire més que destacar abrivàvem als afores de Mogador, així la van nomenar els portuguesos al segle XV. És senzill, el GPS ens deixa a l’avinguda Moulay Joussef, no és complicat aparcar, i com no, ràpid s’acosta “el vigilant” que t’ofereix custodiar el vehicle per un mòdic preu. Però eh!, tant de bo això fos aquí igual, pel ridícul preu de 10mad tenim el cotxe aparcat tot el dia a les portes de la medina!

ess

El dia es va anar ennuvolant, cosa que vam agrair després de la calor sufocant que predèiem només sortir de Marrakech. Si, les fotos no van lluir molt però al cap i a la fi quan les miro només recordo sensacions!

Com la majoria de localitats costaneres, Essaouira va ser terra de disputes i denses històries. Passant pels primers assentaments fenicis a l’edat antiga, a la recerca del apreciat pigment púrpura que s’obté gràcies a un mol·lusc que creix a les illes properes, el qual va cobrar una gran importància i va cridar l’atenció de grecs, romans i cartaginesos, això ja fa pensar que cap al s. II A.C la ciutat era un punt important per el comerç i l’indústria. Al s. XV s’hi instal·laren els portuguesos, un mandat més aviat curt, ja que a mitjans del s.XVI van reconquistar la ciutat els Saadies. Però realment del que van fer i construir tots els anteriors no en va quedar gaire cosa, quan el 1764 el sultà de la dinastia, Alaouita Sidi Mohamed Ben Abdel-lah va manar construir la ciutat de nou, tal com la coneixem ara. El sultà buscava tenir un port comercial alternatiu al d’Agadir, qui no sucumbia al seu mandat i acaparava tot el comerç europeu, així que va encomanar a un dels seus presoners francesos, Théodore Cornut, que redissenyés de nou la ciutat, la part defensiva i el seu port. Quedant tan satisfet amb la seva feina, la ciutat va ser renombrada As-Sawira que significa “la ben traçada”. I si, ho va aconseguir, la ciutat es va convertir en el punt comercial més important de la costa Atlàntica marroquí, fins que amb l’arribada de l’administració colonial el segle passat la ciutat es va anomenar de nou Mogador i es van projectar de nou els ports de Casablanca, Agadir i Tanger, cosa que va portar a Essauira a perdre tota l’importància i a viure més aviat de la seva activitat pesquera, encara que mes endavant, al aconseguir l’independència van canviar de nom de nou la ciutat.

DCIM101GOPRO

Accedíem a la medina resseguint la muralla per un dels petits accessos amb tres esglaons, aquell moment el recordaré sempre, la sensació d’entrar dins una pel·lícula d’època. L’entrada ens situava en una petita plaça plena de fruites i verdures de tots els colors col·locades en caixes a terra i sobre carros arrossegats per ases, coberta de parets desconxades que un dia van ser blanques i finestrals blaus, tot devorat per la sal que arrossega aquell vent elissi. Es respirava un aire distès, sense el tràfec que suposa caminar per la medina de Marrakech, i sense ciclomotors a qui esquivar! La gent local feia les seves compres i ningú s’acostava a intentar vendre’ns res. Caminàvem a poc a poc fixant-nos en cada detall, les botiguetes de dàtils, de dolços típics…a l’avinguda Ibn Khaldoun. El bonic d’aquests llocs és perdre’s, deixar-se portar pel vent, oi? Doncs així ens va passar el matí, entre carrerons coberts de pau, d’estores penjades de qualsevol manera, galeries d’art i artistes de tota mena, tallers de bicicletes, fusters i ferradors, pastisseries, carnisseries on els seus productes campaven ignorant el seu destí…i òbviament tot això acompanyat del màgic so de les gavines que envaïxen el port i entonen l’himne de la ciutat. Que bonic és perdre la noció del temps! Sense adonar-nos arribàvem a la plaça de Moulay Hassan a peus de mar amb el cel ven encapotat, rodejada de llocs on pendre un te i on un parell de nois animaven l’ambient amb ritmes improvisats. He de reconèixer que la música sempre li dóna un plus a tot, i amb la panoràmica que tenia davant meu en aquell moment res podia anar millor. A pocs metres arribem a la Skala del Port on per 10mad tenim la millor panoràmica de la ciutat i l’enfeinat port i on encara ara podem veure els canons que protegien la ciutat amb les inscripcions originals del lloc de fabricació.

DCIM101GOPRO

DCIM101GOPRO

DCIM101GOPRO

dav

IMG_7328

 

Amb tot això, ja feia estona que el nostre estómac reclamava teca, així que després de la sessió fotogràfica vam travessar la porta de la Marina (molt xula per cert, d’estil neoclàssic) i vam barrejar-nos amb tota aquella gent que comprava el seu peix.

Uuuuaaaauuu!, quin lloc més autèntic. Aquí els petits pescadors que cada dia s’endinsen al mar amb la seva barca vénen a vendre el seu peix. En taulons improvisats hi exposen les seves captures. Tot el caos que no existeix a la medina està al port. Veus, crits, camions, gavines… Un parell de dits d’aigua cobrint el terra, agafant el color i l’olor del peix que netegen allà mateix. Espines i vísceres apilades.

La delicadesa no tenia cabuda en aquell port, tractar de no mullar-se els peus en aquells basalts d’aigua fosca era impossible, així que fora escrupolositats. La cosa al final tenia la seva gràcia, les xancletes ens esquitxaven els bessons i érem ja conscients de l’inevitable final que ens esperava, arrossegar l’olor de peix fins a Marrakech. Sense agobiarte gaire, els venedors s’acosten a tu tractant de vendre’t els seus trofeus. Sardines, allò era el que havíem vingut a buscar, les famoses sardines d’Essaouira. Suposo que en tenen la fama per lo fresques que són, capturades d’aquell mateix matí, sense intermediaris, brillants i encara amb el color ben viu. En preteníem comprar unes poques per als dos, i sense voler vam sortir d’allà potser amb un parell de quilos d’aquest peix blau i un parell de cabres de mar d’una mica més de un pam, irònic era el seu preu de 2 euros per cada un, així que no ens vam resistir gaire a barallar-nos amb ells a l’hora de dinar. Caminant d’aquella manera, amb els ulls ben oberts tractant d’imprimir a la nostra retina tot el que estàvem veient va aparèixer en Jhasan, un noi d’uns 25 que una estona avanç ens havia dirigit unes paraules, vam aprofitar per preguntar-li on podíem cuinar el peix, era tard i les brases del port ja eren tancades. Ens va acompañar fins al modest restaurant d’un amic seu. Camí a la medina de nou, ens explicava com es vivia el ramadà entre la gent jove, com molts d’ells s’havien d’amagar per menjar i beure, i en el seu cas fins i tot per fumar. Ens vam anar creuant amb algun amic seu mes, i tots junts vam anar cap a la casa del cuiner on ells ascendien al tercer pis per no ser vistos. Per molts el ramadà és una festa, per als més joves i inquiets un atraç, En Jhasan havia tingut parelles europees, havia provat altres cultures i havia tret les seves pròpies conclusions sobre la religió i el món. Però mentre visqués al Marroc, havia de complir la llei, i si no volia passar-se uns mesets entre reixes havia de procurar no ser vist i rodejar-se d’un bon cercle de confiança.

sdr

davdav

Ens vam asseure la petita terrassa, de taules i cadires acolorides, de cara a una façana que es queia a trossos i una petita graella amb carbó. L’interior del local no era més que un marmol on preparar els plats una pica sense de pedra. I a l’altra banda si no recordo malament una barra d’un metre de longitud i l’espai suficient per petar la xerrada dues o tres persones. Però perquè mes? Li vam entregar el peix al propietari i sense pressa va encendre el foc. La pressa mata, és cert, i l’espera es fa molt amena amb el teló de fons d’Essaouira, algo fresquet i un cus cus de verdures. Aquell local quedava encaixat en una petita placeta, prop nostre una família amb tots els seus membres s’asseia a una cantonada. Ens miraven i aquella canalla feien pinta de famèlics. “Obre els ulls…hi ha llocs al món on es passa gana”, no hem va agradar aquella sensació de tenir més que ells. Vinc d’un país on ningú passa gana, on amb una feina normal et pots permetre grans luxes. Perquè volíem quilos de sardines? En un altre moment hagueren anat a parar al cubell de les escombraries, tant a casa com al restaurant, quan no en vols més va llençat. 2 euros 2 quilos de sardines fresquíssimes, i ells pel motiu que fos no els hi podien donar als seus fills. Era fins i tot incomode menjar rere la seva atenta mirada. Ens van servir dos plats replets, i era obvi que no ens ho acabaríem tot. Preguntar-los si les volien hem va semblar fins i tot una ofensa, però no va caldre dir gran cosa quan ens vam girar i vam aixecar el dit…aquella mare es va mirar als nens i d’alguna manera els hi va dir “corre, vés!” Hi ha situacions que et queden gravades per sempre… Qui sóc jo per donar a menjar a ningú? És algo massa bàsic perquè en falti. No hem vull sentir superior a ningú perquè tinc el poder adquisitiu per alimentar-me…és algo que no hem va agradar. La gent és agraïda amb res.

IMG_7347

IMG_7436

Sé que no m’hi puc capficar massa que això seguirà existint quan jo marxi, que no és una qüestió del turista i el viatger arreglar aquest problema, no podem. Però en fi, aquell migdia ens va reconfortar pensar que aquells nens havien dinat.

Les sardines eren boníssimes i les cabres de mar punxaven a les mans…

Un cop amb l’estómac ben ple vam rependre de nou la marxa entre carrerons, artistes, i artesans. Vam caminar arran els límits de la muralla i quan el cel semblava que volia ploure vam decidir acostar-nos fins a la localitat de Diabat. L’idea era veure pondre’s el sol des de el far de Sidi Kauki, però el dia no deixava veure més enllà d’un cel encapotat. Així que el pla B era un te al conegut cafè de Jimmi Hendrtx. I vés tu per on, va ser arribar-hi i sortir el sol. Un home d’uns 50 anys semblava que hi passes l’estona, l’amo, sol enmig del no-res, en silenci…”me’l imaginava més gran”. El diminut restaurant tenia pintades les parets de tots els colors, amb grans quadres, retalls de diaris i unes columnes cobertes de musclos, no només era original, sinó especial. Estàvem sols, entraven els raig de sol per als finestrals i es respirava un aire…sí, aquella estona va ser perfecte. Ens va servir una tetera amb te a la menta i unes pastes. Hi ha qui diu que no és cert que en Jimmy Hendritx freqüentés aquell bar, però a nosaltres no ens importava la veritat, el lloc era perfecte i la companyia també. Ens va servir per fer repàs del dia, una d’aquelles estones en què un s’asseu després de tantes coses i es comenten entre riures…no feia ni 12 hores que havíem sortit de Barcelona. Sense adonar-nos el sol s’acomiadava, no vaig poder dir adéu al dia des de el far, però no hauria canviat per res aquell moment.

IMG_7358

IMG_7361

Havíem de deixar el cotxe a les 22h a Marrakech, així que cap a les 19h vam posar rumb de nou a la ciutat, ara si, a la meva estimada Marrakech.

Tan a prop i tan diferent el seu món del nostre. Si no fos perquè la carretera és totalment recta i perquè no hi ha gens de trànsit, jo crec que no hagéssim arribat sencers. Esquivant gossos i d’altres animals, nens totalment a fosques baixant a lloms de burros en sentit contrari a la carretera sense cap distintiu lluminós, fins i tot vam veure un gos menjant-se un burro mort a la carretera… M’encanta i hem sorprèn. I és que aquell nen no tenia més de 7 o 8 anys…”nen vés a buscar el burro que es fa fosc” li deuran dir els seus pares… Ni tant ni tant poc no? Als nostres no els deixem pelar una poma amb ganivet fins que gairebé no són majors d’edat.

Arribàvem de nou a l’aeroport a l’hora concretada, la ciutat ja estava de festa, els carrers eren plens de gent menjant, bevent i celebrant. Vam agafar un taxi fins als peus de la Koutubia i vam caminar fins al nostre Riad que es trobava a escassos metres de la plaça Jemaa el Fna. Riad Lola, una noia de Granollers que es va inst alar a la medina ja fa uns anys. I com passa amb els riads, rere la modesta porta de ferro amagada entre carrerons hi trobem un món a part, un recés de pau, amb el so de l’aigua de la font que dóna la benvinguda al pati central, les llums tènues, el silenci… els terres folrats d’estores teixides a mà, de colors vius, la decoració escollida fins al últim detall, un personal atent, proper. Hi ha pocs riads on podem trobar piscina al terrat i aquest n’és un d’ells.

Ens vam donar una dutxa per eliminar l’olor a peix que ja desentonava amb Marrakech i vam acostar-nos a sopar al Cafe de France. Suposo que després del’antetat el restaurant va considerar posar escàners a les entrades, si mes no, és curiós creuar per un d’aquest arcs per anar a sopar a un lloc on el cobert no passarà dels 20 euros.

Ens vam asseure a la terrassa, la plaça lluïa un bullici perfecte, el fum dels restaurants ambulants, les llums, el so dels tambors, les flautes… Aquest cop vaig trobar a faltar la brisa fresca que hem despentinava l’any passat, estem en plena onada de calor i al Marroc també.

Vam demanar, tajine de xai amb prunes i l’altre de pollastre. Era tard i a la cuina no hi quedava de tot, però voleu que us digui un secret? La varietat del menjar era el que menys m’importava, tornava a estar al Marroc, cara aquella plaça que hem va enamorar l’any passat, aquell lloc màgic que et transporta a un altre temps, que et fa oblidar don vens i amb la millor companyia que podia tenir. Tot era més que perfecte.

IMG_7383

Vam sopar i vam tornar al riad. Feia massa calor per a posar-se al llit així que…banyito a la piscina? Som.hi!

Sota el marc inigualable dels estels de Marrakech i perquè no vam ser capaços de trobar els interruptors de les llums, a cegues ens vam capbussar. I igual que gaudeixo veient i aprenent gaudeixo assimilant. Estirada a l’hamaca amb almenys uns 10 graus menys a la meva pell, embolicada amb la tovallola mirant el cel. “Kumballà, si n’hem fet de coses avui!”

I així amb un gran somriure d’orella a orella posàvem fi a la nit del divendres, encara teníem dos dies més per endavant, i al ritme que portàvem no serien dos dies qualsevol! Bona nit ciutat dels sentits, bona nit Marrakech!

Aquí teniu el video! En la meva defensa he de dir que hi he posat moooolt carinyo!

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s