Salònica, entre orient i occident.

 

Sona totalment contradictori, ho sé, visc sense grans expectatives i alhora idealitzo cada moment. Per mi, una cosa va de la mà de l’altre. El fet de no esperar res fa que rebi molt més de l’imaginat, i la satisfacció és doble.

Salònica ens va sorprendre. Havia de ser una ciutat de pas, un pont cap a les paradisíaques illes gregues, i ara puc dir que ens va faltar temps per conèixe-la.

La desconeguda ciutat desprèn un aire bohemi i cosmopolita alhora, una ciutat que barreja la decadència, el progrés i la mescla de cultures gràcies a la seva geografia…


Puntual, el nostre vol va aterrar a l’aeroport Internacional de Macedònia, Salònica ens rebia amb una impresionant posta de sol des de l’aire, d’aquelles que es magnifiquen amb banda sonora. Skinny love de Birdy, no recordo com va arribar aquella cançó a la meva llista de reproducció, però s’ha convertit, sense cap dubte en la tonada dels grans moments viatgers.

IMG_1306

Aterrant a Salònica

 

A la sortida de l’aeroport unes petites taquilles venen els tiquets de l’autobús que et porta a la metropolis, per uns dos euros el núm. 78 et trasllada al centre. No és mes que un recorregut de 17 km, i allà ja te’n adones que no ets a una ciutat gaire turística quan tots els passatgers parlen grec, i encara ser la segona població més important del país per nombre d’habitants, la primera per universitaris i capital de Macedònia, és una gran desconeguda a l’hora viatjar a Grècia.

Mai he presumit massa de la meva orientació, i és encara que per arribar a l’aeroport de la meva ciutat hem perdo un parell de vegades, així que l’aventura estava assegurada quan es tractava d’esbrinar el recorregut del bus i situar-lo en el mapa amb aquells noms de carrers tan difícils de pronunciar. Però això si, mai desespero. Per mi tot forma part del viatge i per tant de l’aventura.

Vam baixar a la parada que ens van aconsellar i vam començar a caminar sense sentit per aquella avinguda de nom divertit “Tsimiski, estàvem igual de perdudes que al principi però sabent que ja érem una mica més a prop. Era fosc i aquella via que aparentment guardava rera persianes una gran quantitat de comerços, es trobava desolada i a penas il.luminada.

L’escollit, l’hostal Kastoria a l’avinguda Egnatia, a menys de 1 km del port i de l’animat barri històric de Ladadika, un passeig.

I aquí arriba aquell moment que m’encanta, quan m’adono que sóc a un altre país, sempre hi ha el primer, i aleshores va ser, quan en pujar les escales forrades amb una catifa vermella cremada amb el temps, vam topar amb la desvalisada recepció i un home assegut a la seva cadira, suat, fumant i bevent cervesa. Ens vam mirar i vam riure, les dues ho vam entendre a l’hora.

Es començaven a gestar les meves primeres idees del que un dia va ser Salònica. Aquell hostal lluïa una façana històrica, uns alts sostres i unes àmplies estances, però amb una decoració de lo més austera. Desprenia nostàlgia. A Salònica sembla que es va aturar el temps en algun moment.

IMG_1396.JPG

Vistes desde el balcó

Vam descarregar les motxilles i vam sortir a la recerca d’alguna terrassa on sopar i fugir d’aquella calor grega que tant n’habia sentit a parlar. Ara ja si, situades en el mapa, només havíem de baixar direcció mar pel carrer Leontos Sofou. Ladadika, quin lloc més encantador, les llumetes guarnien els carrers empedrats, les terrasses de gom a gom, un ambient familiar i distès, l’aroma d’una cuina mediterrània i turca que s’escapava dels fogons, una tímida brisa marina refrescant la nit i el que més hem va agradar, l’idioma predominant, el de casa. Cada restaurant lluïa la seva carta a peu de carrer i després de deambular una estona sense decidir-nos, vam optar com es fa la majoria de vegades…pel local més ple, no falla i mes si tots els que gaudien la velada del càlid vespre d’estiu eren residents. I cert va ser, no va decebre en cap sentit, el Full tou meze ens desafiava amb una extensa carta repleta de propostes. Ens vam deixar portar pel paladar de Niko, el propietari, un home viu, replet d’energia amb un gran somriure contagiós,i  amb el teló de fons de la petita plaça Katouni que ens va seduir al ritme d’una guitarra improvisant música rebètica.

20160704_223645.jpg

Full tou Mezze

IMG_1356.JPG

Ladadika

Un a un, sobre la taula coberta de paper imitant un diari vell van desfilar els mezzes, el que serien aquí les tapes, naturalment, el famós tzatziki, elaborat de salsa de iogurt, all i cogombre mescla de l’influència turca, musclos, graella de verdures, hummus… Tot elaborat amb els condiments més típics. Grècia ens tenia expectants, la varietat de la seva gastronomia es tal, que encara que volguessim tastar-ho tot en una nit, haviem de reservar-nos.

Acabant de sopar el passeget de rigor. Fora de l’espectacle animat d’aquells carrers, tornavem a trobar la soledat, la foscor i el silenci. Vam anar a parar fins al port on l’endemà ens esperava el nostre vaixell. No hi havien passarel·les ni nabius amarrats enlloc. Res més que un moll de càrrega custodiat per uns barrots de ferro, ciment i aigua. L’extensió del meu estimat Mediterrani. Fosc, sense creuers ni cap senyal de vida a l’horitzó. Aquella imatge si mes no hem va semblar inquietant, Salònica estava sola?

Al nostre pas deixàvem enrere tristos blocs de pisos, de colors que van minvar amb el temps i ningú els va mirar. Podia ser que aquell gran incendi l’any 1917 encara fos present? Resquícies d’un passat?

IMG_1379IMG_1381

Vam arribar fins a l’hostal, la calor collava allà dins sense donar treva. Vam obrir la porta del petit balcó i vaig trobar el primer moment del viatge, aquests en què escric. Hem vaig adonar, mentre el cartell lluminós de l’hotel del davant feia pampallugues, que no podia demanar res més, que era a cents de quilòmetres de casa, fent el que veritablement volia fer, i de la manera que ho volia fer, descobrir el món, aprendre, impregnar-me de tot el que pogués fer-me créixer. APRENDRE DEL MÓN. Pot haver-hi alguna cosa millor? Nu.

I així embovada perseguint amb la mirada les poques ombres que transitaven el carrer va anar arribant el cansament que anunciava la fi d’un dia ple d’emocions.

IMG-20160705-WA0014

Però la nit es presentava moguda. A la poca estona de estirar-me al llit una picor estranya a les cames hem va començar a inquietar, la cosa cada cop anava a més, l’irritació ja no hem va deixar dormir i això ja és estrany en mi…

En sortir el sol el despertador del mòbil va confirmar l’hora, i després d’haver vist tots els tons que pinta el cel fins que es fa clar, vaig sortir del llit. La Nadia havia dormit plàcidament tota la nit, li vaig explicar i vaig marxar cap a la dutxa. A la tornada m’esperava rient, amb el mòbil a la mà i hem va dir “mira que hi ha al teu llit” CHINCHES! No podia ser… Vam acabar de recollir les coses i vam comentar-li al peculiar recepcionista qui avergonyit ens va explicar que la setmana anterior havien acollit a tota la nostra planta un grup de refugiats siris del campament de Idomeni que estaven reubicant… En pocs segons l’avergonyida era jo. No ens va cobrar l’habitació i ens va prometre que a la tornada tot estaria perfecte, però vaig marxar d’allà amb el cor encongit. Aquella pobre gent sense culpa marxava del seu país, perdent TOT el que havien construït, deixant pel camí familia i amics, sense saber que seria de les seves vides, i jo…marxava de vacances… Ho sento molt. Sento no ser conscient moltes vegades de lo privilegiada que sóc i de la vida que tinc…I sento, no fer res…

Amb la idea al cap d’esmorzar a la terminal del ferri vam posar la directe carrer avall. Un cop traspassades les reixes que la nit abans custodiaven l’antic edifici ens va sorgir el dubte… Dreta o esquerra?, no hi havia ningú ni senyals que ho indiquessin, doncs cap a la dreta. Vam encertar, després de caminar en línia recta uns cinc minuts es va acabar el ciment i vam trobar uns atrotinats seients, una sala d’espera buida i unes quantes famílies carregades amb els bartuls necessaris per passar uns dies de somni. No, no hi havia per enlloc on poder comprar un cafè frappe i la broma de buscar la meva dosis de cafeïna va costar trenta minuts de carrera pels voltants del moll i un bitllet de vint dírhams de l’última escapa a Marrakech. Ja no sé si era la mala nit que havia passat o que realment tot era surrealista. Les cafeteries tancades i l’única botiga oberta, una cafeteria-forn-tenda de records era  regentada per un noi turc que col·lacionava bitllets d’altres països i  exposava rere el taulell. No en tenia del Marroc i hem va semblar divertit. Si aquell bitllet hagués tingut vida mai hagués imaginat sortir de la medina, volar cap a Barcelona i pendre de nou un vol, per exposar-se finalment al costat d’altres com ell en una ciutat banyada pel mar Egeu.

Finalment, amb el meu cafè, un suc de taronja natural i unes barretes artesanes de cereals podíem embarcar.

20160705_081214

Ostres! hem feia pena i tot deixar la ciutat… Era tant gris el dia, que tota ella semblava que s’havia de posar a plorar…”que abandonada estàs” vaig pensar.

IMG_1452

Començàvem la nostra croada cap a les Espòrades, i vam embarcar al modern vaixell.

IMG_1436

Ens despedíem de la ciutat per uns dies, uns dies que van passar massa ràpid.


Com la majoria de les coses bones, un dia acaben i després de sis dies d’illa en illa vam posar de nou els peus en terra ferma, el mateix moll de morter que ens va acomiadar aquell matí plujós.

Sense saber el motiu vam trigar molt més del previst. El trajecte d’anada va durar quasi tres hores, la tornada en van ser cinc. Cansades del viatge vam parar a Ladadika de nou a menjar un giro i unes brotxetes al primer turc que ens va atendre, ja que era molt tard i la majoria tancaven cuina. És tan curiós, un giro ve a ser com un durum obert, però ells hi posen a dins també patates fregides, una bomba.

IMG_3124

Giro

Al Kastoria ens esperava una habitació reformada en una altre planta de l’hostal…3, 2, 1…i ja dormiem!


Teníem poc més d’un matí per conèixer la ciutat, el nostre avió de tornada sortia a les set de la tarda i la Nadia tenia cita amb un reconegut tatuador. Així que, ens vam llevar d’hora i vam carregar les motxilles a l’esquena.

El dia es mostrava de el més estiuenc, brillava el sol i els carrers eren plens de gent. Salònica s’havia proposat que no marxéssim d’allà amb la idea d’una ciutat trista, i ho va aconseguir. Sortint a la dreta per l’avinguda Egnatia ja topem amb un bon caudal de gent apresurada amb la seva vida diària. A poques passes hi teníem el mercat de Modiano i Kapani, i si hi ha una manera de conèixer una ciutat i a la seva gent és a través de la gastronomia i l’història que conserven aquests indrets.

A hores d’ara ja hem assumit que la ciutat té aquell encant de el descuidat, i és que després de l’incendi que va cremar gran part de la ciutat, moltes coses com ara l’arquitectura del mercat de Modiano van quedar en segón pla a l’hora de reconstruir. Però aquest to nostàlgic li dóna un valor afegit a la ciutat, que ha conservat arreu part de la seva història.

IMG_3143.JPG

En algun lloc he llegit que Salònica és la petita Estambul, no ho podria dir, però el que si és, que la seva influència gastronòmica i arquitectònica és present arreu, i recórrer els mercats et transporten una mica a orient.

 

@luisulargui

Mercat Modiano @luisulardi

7d766e1cd53d53f94f5211084feb6375

Mercat de Kapani

Els voltants dels mercats són replets de tavernes on picotejar mezzes i el seu licor típic, el ouzo. I el cert que els seus sabors no et deixen indiferent, des de un Souvlaki ( brotxeta de carn amb verdures), els dolmas (fulles de parra amb arròs i carn), baklavas (postre de massa de fil banyat en mel, xarop o almívar) o fins i tot els bagels amb sèsam com a postre.

Cada civilització, religió i nació va anar deixant al seu pas la seva emprenta cultural que va fer de Salònica aquest gran punt de trobada de civilitzacions i que ara és patrimoni de la humanitat.

Els Bizantins van deixar un autèntic museu a l’aire lliure, edificis eclesiàstics ortodoxes com Agia Sofia que alguns diuen que recorda a la Santa Sofia d’Estambul, o l’emblemàtica Torre Blanca, símbol de la ciutat.

Els romans no es van quedar curts, i ens deixen a la vista l’Àgora aixecada sobre un antic for, o l’Arc de Galerio construït entre el 298-299 dC i dedicat al 303 d.c amb motiu de la victòria sobre els perses.

 

IMG_3203.JPG

IMG_3150.JPG

Arc de Galerio

Dels otomans encara podem trobar els banys turcs, o la mesquita de Hamza Bey del s. XV

IMG_3142

Per tant, en a penes un quilòmetre en línia recta trobem el vestigi de tres civilitzacions ben diferents. Arribem fins a l’avinguda Aristoteles, enjardinada i rodejada de grans edificis renovats i conservats des de 1950. Aquí en línia recta arribem fins a la plaça que porta el mateix nom, dissenyada per l’arquitecte francès Ernest Hébrard al 1918. El punt neuràlgic de la ciutat, on es realitzen totes les grans celebracions com el compte enrere la nit de cap d’any. Una plaça amb vistes al mar Egeu.

IMG_3144

Arribat aquell punt sabíem que la ciutat donava molt de si i no teníem temps.

L’estudi on esperaven a la Nadia era a la mateixa avinguda, Niko Tathoo.

Amb un anglès d’estudis secundaris obligatoris i saturades de traduir-ho tot mentalment durant 7 dies, al final ens vam entendre. Aleshores hem va assaltar la qüestió… Perquè no?, era una època de canvis, de deixar anar el passat i construir de nou el que hem proposes…i hem vaig decidir, si, a gravar a la meva pell el record permanent d’un viatge que si mes no va significar un “deixa-ho anar”, deixa anar el passat, deixa anar les pors, deixa anar els records… Sense cap dubte, el millor estava per arribar!

IMG-20160711-WA0022

Sortint i sense rumiar-ho gaire, ja que no ens sobrava gaire temps, vam entrar a un petit local on preparaven la típica pizza grega, a diferència de la italiana, aquesta en comptes de portar pintada la seva base amb tomàquet són petits cherries, la mozzarella es canvia per formatge feta i les olives negres i algunes herbes aromàtiques en son més protagonistes que la alfabrega. Un cafè frappe i tornem a carregar la motxilla.

Preníem de nou la familiar avinguda de Tsimisky.

Suposo que cada ciutat o cada poble té la seva tonteria, aquella cosa que et preguntes…”això, perquè ho feu així?, per exemple al meu poble hi ha un nombre de perruqueries totalment desproporcionat, si no recordo malament en són unes quinze, en canvi tan sols hi ha una carnisseria i dues peixateries. Doncs si camines pels principals carrers d’aquesta ciutat, una de cada tres botigues és una sabateria, i un de cada cinc aparadors són destinats a la venda d’una roba interior de el més peculiar.

Torçant a la dreta al carrer Mela vam continuar fins a l’avinguda de la Victòria, on trobem la reconeguda Torre Blanca, a peus del mar. La fortificació que va formar part de la muralla i un dia va ser presó i testimoni de tantes tortures i morts quan l’any 1826 el sultà Mahmud II va ordenar la matança dels presoners. Aleshores va prendre el sobrenom de Torre Sangrenta. Va ser quan l’exèrcit grec va conquistar la ciutat que en senyal de purificació la va pintar de blanc, tot i que ara ja no en queda res d’aquell color.

IMG_3212IMG_3217IMG_3218

Al seu voltant, un mar obert, vaixells de càrrega a l’horitzó i un passeig marítim diàfan, sense mes.

Una bona opció després d’un llarg dia de calor, alhora que es pon el sol, són les embarcacions “pirates” que surten des de aquest punt, i que per un mòdic preu d’uns sis euros t’ofereixen la possibilitat de prendre una copa a bord mentre navega una mitja hora pel golf. Nosaltres com anàvem força justes de temps vam optar per un cafè al passeig marítim.

IMG_3271

La brisa anunciava el final del viatge. De nou, un d’aquells moments que clavo la mirada a l’horitzó enamorada de la vida, donant gràcies per tot i prometen-me no aturar-me mai. Tot i no ser l’estampa idíl·lica, aquell passeig marítim sense platja hem va recordar que se sent al ser lliure, de prejudicis, de cadenes emocionals, de cor…

IMG-20160716-WA0086

Marxàvem sabent que no havíem descobert mes que un dos per cent de la ciutat, no la vam tenir en compte a l’hora d’organitzar el viatge, cegues per les aigües turqueses de les illes, la vam desprestigiar sense conèixela. I és ara, uns mesos més tard, en tornar, a escriure sobre ella, que tinc una llarga llista de llocs que conèixer a la meva tornada, perquè si, tornaré, Salònica mereix una escapada amb cara i ulls.

I ara ja si, sense mes preàmbuls, preníem a la mateixa zona enjardinada del monument, el núm. 78 que ens portaria de nou cap a l’aeroport.

I amb la cançó de fons “Vis a vis” de Leiva als meus auriculars, posàvem rumb a l’aeroport de Girona. Acomiadant-se igual que ens va rebre amb una increïble posta de sol des de el cel…

IMG_3324

Fins a la següent Thessaloniki

Som-hi!

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s