Si es tanca una porta, surt per la finestra, però surt!

Recordaré tota la vida aquella nit del 31 de gener de 2016. La nit. La que ho canviaria tot.

Sempre he escrit, els meus pensaments ocupaven cents de línies en llibretes i diaris. Les cròniques d’una adolescent que es va anar fent gran omplien les estanteries i calaixos de casa meva.

La resposta a la típica pregunta de “Que t’enduries a una illa deserta? “per mi té una fàcil i rotunda resposta, bloc i boli. I és una de les coses que més gaudeixo i amb la que seria incapaç de viure, aquestes estones particulars, aquests moments de reflexió, de posar en ordre les idees, els sentiments i els pensaments. M’he après a conèixer a través de totes les memòries que han perdurat en el temps en forma de lletres. Les que a mesura que s’imprimien a ma alçada descrivien emocions, moments i la meva manera de percebre el món i a les persones.

Passats 5 dies d’aquella nit, en ple estrés post traumàtic, vaig decidir documentar tot el que estava succeint. El terror es va apoderar de les nostres vides, i en un moment de fluidès vaig pensar…”quan tot això passi tornaràs a estar bé, però no vull que mai oblidis l’infern que has viscut, i quan creguis que alguna cosa està malament a la teva vida, quan tinguis un mal dia a la feina, quan els plans no surtin com tu esperaves, quan et faltin forces i motius, podràs tornar a llegir aquestes pàgines que et faran valorar el que tens i no atrevir-te a queixar-te mai més.”

12729365_968404433196097_2550571988033099097_n

Durant dècades aquest ha sigut un tema tabú. Secrets de família. Però en veure com hem sigut capaces de redirigir les nostres vides, no veig cap motiu per censurar algo que succeeix al 20 per cent de les famílies, però que molt poques s’animen a explicar. I crec, des de la meva experiència que és necessari.

Aquella nit de gener, com totes les nits anteriors i com totes les que tenia previstes, després de donar-li el sopar a la meva petita, la vaig acompanyar al llit, li vaig fer un petó i li vaig dir bona nit… Potser li vaig dir mil coses més, potser planejàvem alguna cosa per l’endemà o potser hi anava a reganya dents, però tot allò no va quedar gravat en la meva memòria… La meva parella, el meu príncep blau, encara no havia arribat de treballar. Eren quarts d’onze i vaig pensar que quan arribés estaria cansat i voldria trobar el sopar a taula. Quedaven pits de pollastre per arrebossar (sabia que li encantaven) i mentre les tenia al foc vaig recordar que la dona del meu cosí m’havia demanat una còpia de les fotografies del seu casament, el que vam celebrar dues setmanes avanç. Aquell, aquell és el moment en què m’imagino a tots aquells petits sers, que a la meva imaginació tenen forma de menudes puces de color lilós amb ulls petits, rere un núvol dalt del cel, amagats, treien el cap tots a l’hora dient-se, ara, ara és el moment en què ella se n’adona, els menuts personatges anomenats “destí”. Doncs, ara que tots ja eren en fila, expectants, esperant veure la meva reacció, és quan vaig asseure’m davant l’ordinador i vaig obrir la carpeta on hi deia “fotos mòbil“. Una a una van anar passant les fotos d’un dia feliç, familiar i íntim… Però…a veure…?, que és aquest vídeo? PLAY. mmm…no ho entenc, això és casa meva… Aquesta és la meva habitació…(aquí comença el bloqueig mental), La meva parella?! La meva filla de 7 anys?! QUE CONY ESTÀ PASSANT!!!

No cal més detalls oi? El cap, el cos, el temps i la respiració, tot s’atura alhora…

Avui ser el que és l’estat de xoc.

No hi ha suficients paraules per descriure el que sents en veure aquelles imatges.

Recordo d’una manera molt borrosa aixecar-me d’un salt de la cadira, vaig sortir de la minúscula habitació on hi tenia l’ordinador i doblegar-me, intentant agafar un aire que hem faltava, mentre la meva ment processava els escassos segons que hi havien quedat gravats de la mateixa manera en què es marca amb ferro ardent als animals de granja. Feia massa mal.

Aquell home, aquell, que abusava de la meva petita, el mateix que l’havia criat d’ençà que ella tenia 13 mesos, el meu príncep blau… Qui era?!

Ara, un cop passats 15 mesos sembla fàcil, però no ho va ser. Cada segon, cada pas, cada moviment…

Sembla obvi però no ho és, l’has d’odiar! L’has de matar!

Som en un país on els abusos a una menor son condemnats. Sé que durant molts anys les famílies han encobert aquests actes, principalment perquè en gran percentatge es portaven a terme dintre del nucli familiar, avis, tiets, cosins, pares… Sang de la seva sang. Sotmetent les tendres i immadures ments d’una canalla incapaç de posar fre a la situació.

Però els temps han canviat senyors. Sé que cada dia més persones s’animen a treure a la llum aquesta fosca història, però també sé que encara hi ha moltes persones que, o bé per por, o per desconeixement no ho fan.

Quan et presentes a la comissaria dels Mossos d’Esquadra dient la frase “abús a una menor” la cosa es posa seria. Us puc assegurar que es desplega un gran protocol.

Personalment, mencionaré la comissaria de Sant Feliu de Llobregat, avui dia totes les paraules d’agraïment serien poques, i és que a data actual segueixen trucant cada cert temps interessant-se per la nostra situació i posant-nos al corrent de tot.

Com deia, en el moment que pronuncies aquestes paraules a la comissaria es desplega un protocol. A part de la denúncia oficial, com per a qualsevol delicte, es notifica a Ufam, la unitat d’abusos a menors de l’hospital de Sant Joan de Déu, als serveis socials de la comarca, a atenció a la víctima… La bateria del meu mòbil no durava més de 6 hores, la quantitat de trucades que rebia oferint suport per part dels organismes oficials va ser increïble. Durant les primeres setmanes no hem van deixar ni un sol dia desemparada. Gràcies a tots ells va ser tot molt més fàcil, us ho puc assegurar.

Psicòlegs, pediatres, infermeres, jutjats, advocats, assistents socials, mossos d’esquadra, informes, sentències, cartes, trucades… Un món que mai hagués imaginat conèixer tant de prop. Un infern, de veritat.

Mirava a la meva petita de set anys…i recordava quan tan sols era un bebè que començava a descobrir el món…Vaig prometre’m que sempre la cuidaria i que mai li passaria res… Vaig fracassar.

Tot el procés és dur, assimilar que la persona que t’estimes no és la que tu creies, la sensació d’engany i de culpabilitat… Però si hi ha un moment difícil de veritat és aquell en què li has d’explicar que està passant a un caparró menut que veu que a casa en falta un i no sap el perquè. “Petita hem sap greu… T’han traït, vaig pensar…” Òstia puta!, que només té 7 anys… Hem de començar així la vida?

Van passar les setmanes, tota aquella boira espessa dins el meu cap a poc a poc i amb l’ajuda de tots es va anar esvaint… He d’admetre que les primeres setmanes no vaig ser persona. És complicat començar de nou després d’una bufetada així, i a més a més tenir l’aparent fortalesa per donar seguretat a una criatura la qual se l’obligava a presentar-se en jutjats, psicòlegs, revisions mèdiques…

Un altre dels moments que mai oblidaré va ser el dia en què sortint de la Ciutat de la Justícia de L’Hospitalet després d’una impossible declaració de la nena, ens vam asseure a una granja davant de l’estació de tren i ella hem va preguntar “On està ara ell?” jo li vaig contestar que era a la presó, ella va obrir els ulls com a plats, no entenia encara prou bé el perquè i me’l va preguntar, “petita, ell ha fet una cosa molt dolenta, i està castigat”, va contestar que ella no sabia que allò estava mal fet, quan jo li vaig dir que ell sí que ho sabia hem va mirar i hem va dir “Llavors perquè ho va fer? És dolent?. Dolent o malalt la va trair… Aquell dia el va aprendre a odiar.

Vam tornar a començar a poc a poc, amb l’ajuda de tots, ella es va recolzar en mi i jo en ella. Vam aprendre molt l’una de l’altre. Van ser mesos molt durs, no ho podem negar. Però tot passa. Tot. I amb sort, ella haurà sigut prou petita per a tenir una vida normal quan sigui adulta, hi tenim fe.

Però hem après algo molt important. Hem aprèn a viure. Si, diuen que quan es viuen experiències traumàtiques o extremes un veu la vida d’una altra manera, oi? Doncs és cert. En quant ens vam revifar una mica i vam veure que érem capaces de seguir endavant vam agafar la vida amb força, donant importància tan sols a les coses importants, valorant l’essencial, gaudint els petits detalls, sense pressa. Amb curiositat per al món que ens envolta, vivint noves experiències, sortint de la zona de confort…

I avui podem dir que mai, mai, mai havíem sigut tan felices i havíem estat tan unides.

Hi ha desenes de persones a les quals estic molt i molt agraïda però n’hi ha una en especial, qui sense voler-ho, així per casualitat, va tornar-me de nou la il·lusió. Gràcies a ell avui sóc aquí, amb unes ànsies tremendes per menjar-me el món. Gràcies a ell, a cada un dels cafès al seu costat i als gats de sota el meu llit, avui comencem aquesta croada.

“-Petit Príncep, seràs un estúpid, neuròtic, immadur i mil coses més… Però ets la clau d’aquesta història.”

Així que animo a tothom que a travessat o travessa un mal moment a donar-li la volta, que l’altra cara està plena d’oportunitats.

I d’aquesta manera, a través d’aquesta finestra us vull ensenyar que és capaç de brindar-nos la vida si un en té ganes. Mai deixis de somiar, mai deixis d’intentar-ho per por, que la vida són dos dies i és de llei viure-la al màxim.

Som-hi? Som-hi!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s